Aquest dissabte al capvespre, amb motiu de la quarta edició de Literanit, la llibreria Quart Creixent, de Palma, va organitzar una xerrada molt engrescadora que duia per títol 'De la tradició al mite: breu història del siurell mallorquí'. Amadeu Corbera i Carme Sànchez, tots dos musicòlegs, varen ser els encarregats de donar a conèixer el seu estudi sobre l'origen, la tradició i les peculiaritats dels siurells mallorquins, que han realitzat conjuntament amb Laura de Luque, historiadora de l’art i marratxinera.

La presentació de l'esdeveniment va anar a càrrec de Jaume Corbera, un dels fundadors d'aquesta llibreria, que enguany celebra el seu 40è aniversari. Entre el públic assistent, que va omplir la sala, cal ressaltar la presència de na Francisca Truyol, una de les quatre mestres siurelleres que hi ha a Mallorca.

La idea d'aquest estudi va sorgir després d'una classe impartida per Amadeu Corbera, al Conservatori Superior de Música de les Illes Balears, sobre el siurell, com a objecte sonor i la importància de la seva capacitat sonora, a més del seu valor cultural i social. Segons la classificació Hornbostel-Sachs els instruments es distribueixen en cinc famílies: idiòfons, membranòfons, cordòfons, aeròfons i electròfons, el siurell mallorquí estaria a la família dels aeròfons o de vent, concretament dins de la categoria de flauta amb canal d'aire.

L'origen del siurell no és gens clar, hi ha diferents orígens segons els historiadors, alguns el situen a l'època etrusca, i altres a la conquesta de l'illa per part de l'Islam, al segle X. D'acord amb els autors d'aquest estudi no se n'han trobat en excavacions arqueològiques posteriors, afirmen que la primera referència escrita, sobre els siurells, és de la dècada de 1880, a Manacor. I que l'Arxiduc Lluís Salvador, que es va establir a Mallorca l'any 1872, tampoc no en va fer cap menció, i és estrany que no s'hi fixàs, perquè era un home molt romàntic i enamorat de la cultura mallorquina, així que suposen que encara no n'hi havia o estaven poc valorats. Al museu d'instruments antics de Brussel·les hi ha un siurell mallorquí datat el 1896.

Els autors també varen manifestar que no hi ha cap document que acrediti que el 1820 es feien siurells com assegura Santiago Cortès, un capellà d'Inca. Segons la seva teoria, per aquell temps els feia un frare italià que havia tengut un taller de terrisseria a Sicília i s'havia traslladat a Inca. Per a ells, els siurells mallorquins són una adaptació tardana i simplificada, dels que es feien al sud de França i a Itàlia, amb posterioritat a la Revolució Francesa i la unificació italiana, i que es varen posar de moda els segles XVIII i XIX per fer befa i paròdia dels personatges del nou ordre. De fet, i com varen mostrar, les imatges d'alguns siurells italians, més semblants als mallorquins, pintats amb els colors de la seva bandera: blanc, vermell i verd; i d'altres francesos, blancs amb diversitat de pinzellades grogues, blaves o vermelles; té certa lògica que aquesta moda arribàs a Mallorca a finals del segle XIX.

Antigament, els siurells mallorquins eren figures de diverses tipologies primitives, persones i animals, fetes de fang, amb tres peces plegades: figura, peanya i xiulet, cuites en forns de llenya, blanquejades amb cal i decorades amb pinzellades de colors, normalment verdes i vermelles, però en certs indrets, com a Inca, es poden fer també amb dos colors més, el groc i el blau. A diferència dels altres països que sí sonen les figures, els mallorquins no ho fan, són figures plenes amb el xiulet adossat i un so estrident.

Se'ls assigna diferents funcions, des de joguines, passant un procés d'infantilització durant molts anys, o xiulets, a objectes decoratius, com a record, per a regalar, fins a icones d'identitat, per la càrrega emblemàtica, folklòrica i representativa de Mallorca. Diferents estaments ciutadans han utilitzat siurells com a imatge en els seus moviments, és el cas de l'esquerra independentista, o fins i tot els negacionistes que defensen que el mallorquí no és el mateix que el català i que s'imposa. I font d'inspiració per a disfresses, figures del pessebre i festes populars, com la Festa del Siurell, a Llubí, el 30 de gener, organitzada pel col·lectiu Es Fibló.

Els siurells es varen fer molt populars en algunes fires i romeries, com la de Sant Marçal, a Sa Cabaneta o les de Sant Bernat i La Bonanova, a Palma. Un costum de les al·lotes era demanar: «Em compraràs un siurell?» i la resposta de les seves àvies era: «Tu siurelleràs!». Però la curiositat comentada pels autors que va despertar més entusiasme entre els assistents va ser el seu ús en els festejos, els enamorats els regalaven a les seves núvies per formalitzar la relació afectivosexual entre ells.

Dos artistes famosos vinculats amb Mallorca varen contribuir a donar-los més fama, el poeta Robert Graves i el pintor Joan Miró. Graves, en el seu assaig 'La deessa blanca: una gramàtica històrica del mite poètic', va escriure que els siurells eren representacions transformades de la deessa Afrodita. Però sobretot Miró, que estava captivat pels siurells, per això en tenia molts, va pintar molts quadres on predominaven els tres colors clàssics, blanc, vermell i verd, fins i tot, va fer escultures inspirades en siurells.

Actualment a Mallorca són quatre els tallers que fan siurells, dos a Sa Cabaneta, un a Pòrtol i un altre a Inca. I també són quatre, les dones que els fan de manera artesanal i manual, emprant eines simples. Elles són na Coloma, na Maria, n'Antònia i na Francisca. Totes quatre tenen el certificat de Mestra Siurellera, concedit pel Consell de Mallorca, avaluant la tradició, l'experiència i el taller. Tant la tècnica com la metodologia s'han anat passant de família a família.

De tot el que varen exposar sobre els siurells, els autors varen concloure que són una intersecció múltiple: cultural, social, musical, de gènere i ecològica, perquè abans de la construcció de l'autopista a Inca es feia servir el fang blanc que hi havia a Pòrtol). Que els mallorquins han recuperat l'interès pels siurells els darrers anys. Que els turistes no els compren de dimonis, per a ells és una figura horrible i obscura, però per als mallorquins és una figura entranyable i emblemàtica. I que malgrat l'antropòleg George Foster a la dècada de 1950 va predir en un treball de camp que els siurells estaven mancats de futur, ara per ara, s'han revaloritzat i són elements populars i rellevants en la cultura, tradició i folklore mallorquins. Per acabar l'acte varen emplaçar els presents a l'espera de la possible publicació d'aquest estudi realitzat al llarg de devuit mesos.