Miquel Ripoll és professor de filosofia a la UIB i periodista de dBalears, acaba de publicar el seu segon llibre de poesia titulat 'De la flor al fruit' dins la col·lecció 31D Poesia. El 2018 havia publicat el poemari 'En un alè tan breu'.

Sou poeta, professor de filosofia i periodista, tenen una mateixa arrel aquestes tres vocacions?

Són tres maneres diferents, però complementàries, de relacionar-se amb la paraula i l'escriptura. Entenc la poesia, la filosofia i el periodisme com tres facetes de la recerca de la veritat. Al contrari que Plató, no puc entendre la recerca de la veritat sense la poesia. De fet, diria que és només la poesia qui et permet aprofundir en el misteri de l'existència. El pensament filosòfic necessita la bellesa de la paraula i més enllà de la lògica, hi ha l'estètica i l'ètica. La poesia et congria a connectar la vida quotidiana amb l'anhel de transcendència i la possibilitat de comunicar les realitats que ens confronten amb l'inefable. Pel que fa al periodisme, actualment hi ha moltes visions sobre allò que sigui aquesta professió. No obstant això, considero que l'exigència de rigor i implicació ètica n'ha de ser el tret característic. I és precisament això, al meu entendre, que l'emparenta amb les exigències que han de donar vida a la poesia.

'De la flor al fruit' és el vostre segon llibre de poesia, com diríeu que ha evolucionat el vostre discurs poètic?

Hi ha hagut una evolució envers un discurs poètic més líric i madur. 'En un alè tan breu', el meu primer llibre, és un poemari experimental que dialoga intertextualment amb els proverbis que va escriure Joan Alcover. Es tracta de proses poètiques escrites des del rampell de la inspiració. 'De la flor al fruit', en canvi, és un poemari molt més pensat, mesurat i treballat. Hi ha la recerca d'un estil més senzill, proper a la poesia popular, així com la voluntat de condensar les imatges poètiques en el menor nombre de paraules possibles. Això no vol dir que no es tinguin en compte els corrents d'avantguarda, ja que també hi ha poemes amb un estil poètic més contemporani. Amb tot, ha estat un treball de condensació i de recerca d'un nucli expressiu que apropi el lector a un univers on la bellesa intenta fer llum.

Deis que el llibre és un «clam a la vida fins i tot en els seus moments més agrestes...»

Deia Simone Weil que la virtut de poesia és que pot copsar el moment en què la joia i el dolor són una i la mateixa cosa. Com he dit abans, la poesia et permet connectar el quotidià amb el transcendent i, podríem afegir, veure tots els moments de la vida, tant els feliços com els dolorosos, des de la gratitud i la bellesa. El poemari, de fet, és un cant a la vida, però també hi ha moments de torbament. S'hi pot trobar la malaltia, el dolor, el patiment, que s'uneixen a l'esperit poètic d'alegria que vol transmetre el llibre. En el fons és un cant que, com la unió dels contraris d'Heràclit, vol ser l'expressió de tot allò que ens reconcilia amb nosaltres i amb el món.

El llibre està estructurat en vuit capítols o apartats, està concebut com un llibre o com un recull de poemes?

Es pot concebre com les dues coses alhora. Cada apartat és autònom, però en conjunt, configuren un mosaic que interpel·la el lector des del primer fins al darrer vers. De fet, els temes de poemari (com l'amor, el silenci, l'acció política, etc.) se'n van desgranant al llarg dels vuit apartats i alguns dels poemes poden ser llegits sense la necessitat de seguir l'estructura interna del poemari. Ara bé, m'agradaria destacar que cal fer-ne una lectura íntegra per tal de copsar la plenitud de la paraula. Cal apropar-se al poemari amb la mirada neta i amb la voluntat d'establir un diàleg enriquidor. Només així, els poemes podran cobrar vida i deixar de ser només lletra impresa. M'agradaria molt que el lector del llibre pogués enriquir la seva experiència amb els meus 'pobres' i humils versos.

Quina opinió vos mereix l'estat actual de la poesia en llengua catalana?

La poesia catalana està d'enhorabona. Actualment, es viu una efervescència poètica inigualable. És un goig que cada cop més editorials, la majoria independents, apostin per publicar poesia en català. A Mallorca considero que es fa una poesia d'una gran qualitat, amb noms consagrats i amb autors novells. A més, la gran multitud de premis literaris, també és una bona mostra d'aquesta efervescència i de l'interès per la poesia. Amb tot, el que trobaria a faltar, és que es poguessin traduir més obres en català a altres llengües. Així, es podria donar a conèixer la gran riquesa de la nostra poesia arreu d'Europa i el món.