cielo claro
  • Màx: 14°
  • Mín:

Blanca Pujals, sobre 'Punkis Decimonòniques': «És reivindicar aquestes autores més enllà de la narrativa, parlar de tot el que reclamaven»

Blanca Pujals i Carlota Freixenet són les creadores de 'Punkis Decimonòniques', un podcast de dames victorianes del segle XXI. Una, editora de Viena Edicions, i l’altra, fundadora i llibretera de la llibreria La Carbonera, al Poblesec (Barcelona).

Com definiríeu 'Punkis Decimonònoiques' (PD)? Podríem dir que és un club de lectura del segle XXI?

Blanca Pujals (BP): crec que el nom 'Punkis Decimonònoiques, un podcast de dames victorianes del segle XXI' és bastant la definició del tema. La idea de fer el podcast va sortir perquè moltes vegades ens deien: «Vosaltres que sou tan canyeras, com és que us agraden l'Austen o les Brontë?», i nosaltres responíem que per això mateix. Sí que és cert que això del club de lectura ha anat sorgint més amb el temps que de la idea.

Carlota Freixenet (CF): Ens hi hem anat trobant, perquè hi ha un canvi molt important que és el fet de fer-lo amb públic, que ens dona molt més aquesta sensació de club de lectura; però la idea és ser nosaltres exposant les nostres obsessions sobre la literatura victoriana.

D'on sorgeix la idea?

BP: Molta gent ho ha valorat com «m'encanta aquesta conversa d'amigues» i al final dona la sensació que és una conversa d'amigues. Crec que també era bastant necessari que es tornessin a llegir aquestes obres que normalment en els manuals que surten són dels 1950-60 i escrits per senyors. Nosaltres ja no parlem tant de la teoria literària sinó de les implicacions socials que estan descrivint aquestes autores, que quan ho veus 150-200 anys més tard, no t'adones que els comentaris que estan fent són molt forts. Llavors, si et falta aquesta ubicació social-històrica, volem ressaltar aquests comentaris, perquè, si no, passen una mica desapercebuts. Volem posar una mica la lupa sobre això que diu la Jane Austen, que és tan punkie i tan avançat.

CF: Una part de la voluntat del podcast era agafar grans obres de la literatura i aterrar-les, en un llenguatge del segle XXI que ens fa sentir còmodes, sense tabús ni històries. No és tant si parteix de la voluntat més divulgadora, com de la simple necessitat de compartir. No hi ha moral ni voluntat de fer-ne res formatiu, sinó simplement compartir el que ens fa felices i ja està.

D'acord, heu dit grans clàssics de la literatura, però quins llibres concretament? Heu anat explicant que són llibres que vosaltres ja llegíeu d'adolescents...

BP: la Carlota i jo ens vàrem fer amigues parlant de Jane Austen i d'Agnes Grey, perquè ens agrada molt Anne Brontë, que és la petita de les Brontë. Són llibres que a nosaltres ens agradaven molt i no volem fer un cànon acadèmic. Som bastant lliures i simplement és literatura anglesa, des de Jane Austen, les Brontë, ara farem Elizabeth Gaskell... una mica pre i postvictoriana, però que tot podria ser de la típica sèrie de la BBC. Sempre és aquest tipus de moment històric.

CF: Seria aquesta idea de «literatura de senyores», que la tenen etiquetada de «per a senyoretes», i per a nosaltres no ho ha sigut mai. Nosaltres ho hem llegit sempre des d'una innocència molt més bonica i volem reivindicar-la com el que és.

BP: Sí, li hem volgut treure aquests prejudicis, que ens semblaven com a molt injusts. És per a tothom, és un gran clàssic, no diries mai que Shakespeare és per a senyors.

Els dos capítols que hi ha publicats són de llibres editats dins la col·lecció Club Victòria (Viena Edicions). Pots explicar què és, Blanca? Per què vàreu decidir editar aquests llibres en català?

BP: La intenció no és que sempre siguin del Club Victòria, aquests dos primer han coincidit. Club Victòria parteix una mica del mateix pensament. A mi m'agradava molt aquest tipus de literatura des d'adolescent, i el que em feia ràbia és que després no els trobava en català. Ni els trobava ben editats... eren edicions totalment disperses: alguns de butxaca, alguns en castellà.

Llavors, el primer cop que vaig anar a Londres, vaig entrar en una llibreria i vaig trobar tots els meus clàssics preferits en una edició de tapa dura, de tela, amb uns estampats brutals, quan aquí teníem aquelles edicions amb una dona lànguida a la portada. Jo volia això en català, i tothom deia «això segur que existeix». Quan em vaig posar a mirar la llista i vaig veure que hi havia llibres com 'Seny i sentiment, 'Una habitació amb vistes', 'Agnes Grey', ‘Mansfield Park’... que no es trobaven en català! Vàren sonar totes les alarmes i quan li vaig explicar a l'altra editora, Isabel Monsó, em va dir som-hi, ho hem de fer.

Podríem dir que ha funcionat, no? Ni que sigui per xarxes, la gent xerra de «la febre Victòria».

BP: Tothom ens va dir que estàvem boges, que això no ho vendríem de cap manera, que ens ho comprarien quatre tietes. Però, jo veia que hi havia un públic, que si en castellà les edicions anaven volant, per què no havien de funcionar en català? Si Jane Austen va pujar de vendes un 20% durant la pandèmia a Anglaterra, i allà no tenen aquestes tonteries d'home i de dona, aquí, quan també és una literatura que està de moda a escala mundial, ens havíem d'espavilar.

La nostra sorpresa va ser que 'Seny i sentiment' va sortir al març i no vàrem arribar a Sant Jordi, i vàrem fer un tiratge bastant gran, i anam per la tercera edició en menys d'un any. És a dir, sí que hi havia el públic, però s'estava ignorant.

El tema del disseny també va ser molt buscat, que fos una cosa molt anglesa, per dir que els catalans també ens mereixem les edicions igual de boniques que els anglesos. Al final, fer-ho maco o no, costa el mateix.

CF: Nosaltres ho notem molt a nivell de vendes, perquè són llibres molt bonics, i són molt amables de llegir. La mateixa gent que el tenia en castellà se l'ha tornat a comprar en català, perquè també és bonic i permet fardar de llibre. Hi ha un tema de visibilitat, que sigui còmode, que la traducció estigui actualitzada...

BP: Amb això també estava una mica obsessionada, perquè el text s'ha de poder llegir bé. Tots els llibres que estem intentant triar al Club Victòria i al podcast són llibres que tu estimes molt i els vols tenir, que els els vols regalar i vols tenir la teva edició a casa, a prop. S'ha demostrat que oferint llibres «agradables», la gent s'ha tirat als clàssics sense cap mena de problema.

A part de si estan o no de moda, vosaltres soleu dir que són llibres que no estan desfasats en el temps, no?

BP: Sí, s'ha demostrat que tot era molt actual. És el que diuen aquestes novel·les, que nosaltres reivindiquem sempre perquè ens hi sentim molt identificades; posen una protagonista que ha de lluitar contra el patriarcat per tirar endavant, dintre de les eines que té. El que nosaltres volem explicar és que evidentment no tenim les mateixes eines que les que tenien elles; ara, afortunadament, podem treballar. Però hi ha coses, que si hem arribat fins aquí, i podem fer tot això, també és gràcies a aquestes dones.

CF: Hi ha una feina feta, una reivindicació i una voluntat política en tot això. No només en els llibres, sinó en tota la feina que apareix després. No ens hem plantejat si en algun moment parlarem de les sufragistes, però crec que n'acabarem parlant en algun moment.

Tot aquest ciment el qual després és una part del moviment feminista. Estem parlant d'una literatura que posa els fonaments del que és la societat moderna. Comencen a aparèixer la burgesia, les classes socials noves...

Per què vàreu decidir fer-ho en format podcast i amb públic?

BP: La Carlota em va proposar fa temps de fer un club de lectura, que el feim aquí ―La Carbonera― dels Petits Plaers ―una altra col·lecció de Viena Edicions―; després, quan acabava el club, quedàvem les dues parlant hores sobre allò que havíem llegit i anàvem comentant, i va ser com vàrem veure que ens agradaven molt els mateixos llibres.

Llavors vaig començar a escoltar podcasts americans i anglesos, perquè pels clubs de lectura m'he d'informar molt i a vegades els manuals es quedaven curts. Aquests, donaven una visió molt revisada d'aquests llibres, i vaig pensar «que guai» si existís això en català. Però clar, sola no ho volia fer, i ho volia fer amb algú que en sabés molt; i un dels dies parlant amb la Carlota, li vaig dir que havia descobert aquest podcast... i ella va entendre què volia dir. Al cap d'unes hores ja tenia un missatge seu per parlar-ho.

CF: Va ser escoltar-ho i saber que jo volia fer això. A més, ens complementem molt bé, ens agraden molt les mateixes coses. Llegim molt diferent, tenim moments de «jo m'estic fixant en això, jo m'estic fixant en allò altre», són dues lectures diferents, però que molt poques vegades no estem d'acord.

BP: Són dues lectures molt complementàries perquè venim de formacions molt diferents, jo vinc de dret i som una lectora potser més innocent, cada una fa una lectura diferent que es complementa molt, i alhora tenim un humor bastant semblant.

Nosaltres teníem pensat fer-ho a casa amb un micro, però vaig anar al JOK ―restaurant del periodista català Joan Maria Pou―, vaig parlar amb el Pou i em va dir que volien fer podcasts amb públic. Li vaig comentar, i em va dir que provéssim de fer-lo allà. Ens vam tirar molt a la piscina fent el primer directament amb públic.

CF: Sense haver-ho provat ni una sola vegada abans.

BP: Va anar molt bé, estem molt contentes, però vàrem ser una mica agosarades. Juntes sí que havíem anat a la ràdio, perquè ens havien convidat per separat, però havia estat casualitat, no veníem les dues com a pack. Creiem que funcionàvem bé juntes, però omplir una sala un dimecres per escoltar a dues ties parlant de literatura victoriana, ens ho diuen fa tres mesos i no ens ho creiem.

Per tant, es continua corroborant que hi havia la necessitat d'aquest contingut en català.

CF: Clar, sí!

BP: Era una altra cosa que ens feia molta il·lusió era que fos en català. Creiem que hi havia un buit i que ens feia il·lusió fer-ho nosaltres. Que fos una cosa fresca i dinàmica, i que no fos avorrit. Allunyar la imatge aquesta que parlar de literatura és avorrit.

CF: La música és guai, tenim moltíssima sort, perquè vàrem buscar grups de punk de dones que els vingués de gust col·laborar amb el projecte, i han sigut un encant. Tant Les filles europees com Les Buch ens han posat les coses molt fàcils, que això també s'ha d'agrair moltíssim.

BP: És simplement colar-te en una conversa que tendríem nosaltres aquí, però ara ens ho hem estructurat una mica; som nosaltres talment, no fem cap paper, simplement ens apuntem les idees per no deixar-nos res. Hi ha prou prejudicis amb els clàssics, però llegir clàssics és una cosa supermoderna i que es pot fer en un llenguatge planer, sense el to academicista, i lligar-ho amb conceptes actuals. No cal cap formació prèvia, mentre sàpigues llegir, ho gaudiràs.

Molta gent també ens diu que s'escolta el podcast i li dona tota aquesta dimensió que comentem. Potser simplement havia gaudit de la historieta d'amor, però que de tota la part social no se n'havia adonat, i gràcies al podcast sí. És reivindicar aquestes autores més enllà de la narrativa, que està molt bé, però parlar de tot el que reclamaven ens omple molt.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Andreu, fa 11 mesos
Punkis? Això? Hahahahahaaha.....boníssim!
Valoració:0menosmas
Per Martina, fa 11 mesos
Només de veure que han adoptat el castellanisme "decimonòniques" ja es veu la incultura d'aquestes noies! Quanta curtor, també, entre les feministes!
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente