Aquest dijous vespre s'ha fet la inauguració oficial de la Setmana del Llibre en Català amb el pregó a càrrec de l'escriptora Maria Barbal (Tremp, 1949).

L'autora, distingida aquest any amb el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes per la seva trajectòria i amb el premi Josep Pla per la seva novel·la Tàndem, ha donat el sus a la Setmana organitzada pel Gremi de Llibreters que se celebra al pati de La Misericòrdia fins el proper dilluns 1r de novembre.

Pregó

Aquest és el text del Pregó de la Setmana del llibre en català, a càrrec de Maria Barbal.

«Bon vespre, dignes autoritats, amigues i amics,

Sé que avui, aquí, em dirigeixo a persones convençudes com jo mateixa de la importància dels llibres. Estem certs que la lectura guarda la memòria i pot comunicar informació sobre els temes més diversos. Sense que sigui imprescindible, penso que cadascú pot recordar la primera vegada que va connectar amb la literatura.

En la meva segona novel·la, Mel i metzines, el protagonista acaba el monòleg que ens informa de la seva vida amb una recança. «També hauria volgut navegar». D’un poble xic del Pallars ha acabat vivint a París i retorna ja gran, a l’origen. Li ha quedat la noble recança de conèixer la mar, recança amb què, en el passat, m’hi podia identificar. Però la mar, abans de veure-la, m’havia arribat ja a través de les rondalles, dels poemes i narracions. Vull dir que, encara que no és ben bé el mateix, l’Agustí Ribera hauria pogut tenir la mar com a experiència literària.

Dins de la geografia que comparteix la mateixa llengua, jo vinc de terra endins, de Tremp, i aquest contrast em porta al desig, al neguit, per la mar. Aquesta mar que se suma en sa immensa bellesa a la de la vostra terra ferma, que dona vida a les imponents oliveres, als pins, altres arbres i plantes. Per tot plegat, m’alegra tant tornar a Mallorca, escoltar el dolç accent illenc, recordar els mots que no uso en el meu vocabulari ponentí, però sobretot, aquesta vegada, sento com un reconeixement que m’hàgiu encomanat l’obertura de la Setmana del Llibre, aquest gran aparador que suma complicitats de llibreters, editors, escriptors i s’ofereix també a les escoles, a les persones lectores i, sobretot, a les qui encara no ho són.

Crec que la primera consciència de la paraula literària em va venir per via oral del 1 padrí, el pare del meu pare, llavors el més gran de casa. Ell solia cantar cançons, em ve a la memòria 'Muntanyes del Canigó', però sobretot li agradava fer l’explicada, al terrat, potser per distreure’m i que no fes renou. Solia dir els contes tradicionals, però ben sovint completava o, senzillament, desviava cap a anècdotes seves en una barreja d’allò heretat i d’allò viscut, que ara em sembla que deu ser difícil de destriar per una criatura de pocs anys. De la ficció coneguda, passava a la realitat viscuda i, de vegades, capgirant el camí, anava de l’experiència a la 'inventiva', deixeu que ho digui amb aquest mot popular. Em demano ¿no m’estava donant així, sense pretendre-ho, una lliçó d’enginy, potser premonitòria de la meva dedicació a l’escriptura? El fet que explico, el situo als vespres d’estiu, a l’aire lliure. Un poc més tard, i a l’altre cap de l’any, en ple hivern, davant els meus ulls hi apareixeria una coberta, les planes de paper, un llibre. En aquesta ocasió era el meu pare qui ens convidava a viatjar amb les paraules. Ens llegia El llibre de la jungla de Ruyard Kipling, traduït per Marià Manent i editat el 1935 per Llibreria Catalonia.

Encara que jo perdés significats i molts matisos, una mica entrenada per les contalles del padrí, devia entrar a la fabulació, a la fantasia, per mitjà de la paraula escoltada, i aquest seria ja un camí obert per desbocar la imaginació, per iniciar el coneixement d’alguns significants infreqüents, potser, en la meva ment infantil, trobava lloc la diferència entre el món a tocar i el món somniat o inventat.

La mare tenia por de les serps, una mena de neguit malestruc, heretat ja de la padrina. Sens dubte que totes dues diferenciaven els escurçons de les serps no verinoses i reconeixien les virtuts útils del seu greix, però s’esfereïen quasi només esmentar-les. Al llibre de Ruyard Kipling, Kaa, la serp, és un ésser dialogant i amic del nen protagonista i la meva mare no s’exclamava pas en sentir-ho. Passava de manera semblant amb els llops. De ben xics ja sentíem parlar del llop dels Pirineus, que rondava a l’aguait dels ramats, de les pletes, que atacava buscant aliment. Era l’enemic del pagès o del ramader, de persones properes a la família. Per tant, l’actitud dels llops de la selva amb el nen protagonista devia crear-me sorpresa i dubtes interessants. Perquè a Mowgly l’acull una família de llops, que resulten ben enraonats i fins afectuosos. De la lectura al voltant de l’estufa, la mare cosint, el meu germà i jo tan sols escoltant, ens arribaven les paraules, que no tan sols ens defineixen els éssers i les coses del món a l’abast, sinó que ens dibuixen les actituds, els caràcters, les sensacions, els pensaments. Un univers a la mesura de l’ésser humà. Ara penso que podria haver-hi en aquesta primera lectura l’embrió de la meva escriptura perquè llavors em quedava molt per comprendre i penso que aquest és el gran impuls de qui escriu. En tot cas, d’aquelles estones en quedaria ja l’atracció cap als llibres. Llegeix com vius m’ha sorprès pel seu optimisme i desitjo moltíssim que sigui una 2 mirada d’esperança. On jo visc, Barcelona, no sempre és senzill viure en català, sigui amb l’accent de llevant o de ponent. Ho és molt més a Tremp. Però en tots dos llocs és ben corrent llegir en català.

Jo veig la Setmana del Llibre com un grandiós homenatge a les persones que no han defallit a l’hora de parlar, de llegir en veu alta o en silenci, d’explicar el món amb una llengua que no és de les més parlades de l’univers, que ha estat perseguida, prohibida, menystinguda, minoritzada i que continua essent atacada per gent orgullosa de la seva ignorància, però que es manté ben viva a les Balears.

La Setmana del Llibre és un homenatge a la tradició literària del país, a la feina incomensurable dels traductors, a la contínua incorporació d’escriptors joves, a les editorials petites, mitjanes o grans, a les associacions d’escriptors i a les agències literàries, les quals, amb l’IRLlull exporten els nostres llibres arreu. I a les llibreries de totes les mides. L’entusiasme de les persones que les regeixen m’admira molt sovint; així mateix, les de les biblioteques, les seves constants activitats a favor de la lectura. Els incansables mestres a les escoles.

Aquest homenatge també té un sentit pràctic important. La unió de totes les parts en un projecte que interessa a qualsevol país. Estar al dia dels llibres nous i també dels llibres antics. Proporcionar a la majoria de la gent la possibilitat de coneixement, d’opinió, de plaer intel·lectual i sentimental, per créixer, avançar i compartir. La Setmana del Llibre em fa sentir l’honest orgull de pertànyer a la llengua que els dona i ens dona vida».

Maria Barbal

28 de octubre 2021