algo de nubes
  • Màx: 23°
  • Mín: 17°
23°

Francesc de B. Moll i els dialectes

Tota llengua de cultura coneix dues dimensions, la literària, comuna, dels mitjans de comunicació, dels actes formals, que tendeix a la unificació, i la col·loquial, sobretot parlada, en família, al cafè, al carrer, que tendeix a la diversificació en funció del temps, la geografia, els estaments socials, l’evolució interna. Aquella es nodreix d’aquesta, i s’enriqueix amb cultismes, estrangerismes, etc. Un lingüista complet, savi, patriota, enamorat de la seva llengua, com Francesc de B. Moll, havia d’ocupar-se de les dues cares d’aquest fenomen apassionant que és una llengua, en el seu cas, la llengua catalana. I de la relació i connivència que conformen els dos aiguavessos de la llengua.

El gran lexicògraf va tractar el primer aiguavés, el de la llengua parlada, amb un article de la varietat nativa de Ciutadella (1932), ampliada el 1979, on elimina mots o construccions no exclusius de Ciutadella o hi afegeix algun element incorporat amb el canvi de generació (per ex., passés competint amb passàs); l’estudi esmentat és com una petita, però exhaustiva, gramàtica històrica del seu parlar, completat amb treballs sucosos sobre els parlars de les Illes (1955; 1980/1990), que destaquen per la seva claredat expositiva i el seu to pedagògic: escrivint, com feia ell, en un llarg període de la postguerra i de lenta recuperació de l’ús públic de la llengua, quan els que s’interessaven pel 'mallorquí' escrit, culte, cabien dins un tramvia, com deia Vidal i Tomàs, o eren una 'minoria devota', una 'terra de missió i no de conversos', com afirmava el mateix Moll, calia recórrer a la pedagogia, per combatre la ignorància lingüística, «defecte —deia— que cal superar i no esgrimir-lo com una arma llancívola». I així comparava la llengua amb una casa, les pedres de la qual son les paraules i els elements que li donen unió i estructura són els morfemes, la flexió, els enllaços sintàctics, de manera que una llengua pot rebre mots d’altres llengües sense perdre la seva identitat (no n’hi ha cap de químicament pura); el seu objectiu divulgador sobre temes que es prestaven a confusió, a malentesos, s’observa en l’aclariment de la relació entre mallorquí i català, entre dialecte i llengua: la seva diferència és que el mallorquí és llengua en relació amb el castellà, el francès o l’italià, i és dialecte respecte del gironí o valencià; o bé, que, com al segle XIX ja deia Tomàs Fortesa, els dialectes presenten 'analogías comunes', i per això pertanyen a la mateixa llengua mentre que aquesta comprèn 'diferencias accidentales'. Dels articles de Moll es desprenen veritats lingüístiques com a temples: 1) el balear (o el mallorquí) és un dialecte respecte del conjunt de dialectes de la llengua històrica o català; 2) aquest nom, que ha sofert «aversió capritxosa i apassionada» per part d’alguns insulars, a més de comprendre els parlars propis del Principat de Catalunya, també designa el conjunt de parlars que van de Salses a Guardamar, amb les Balears i l’Alguer inclosos, és a dir, la llengua dels Països Catalans, la nostra catalanofonia; 3) el mallorquí (o balear) és resultat del trasllat del català peninsular, sobretot oriental, a les Illes; 4) la seva situació geogràfica ha mantingut mots i construccions, que avui constitueixen arcaismes, usats anteriorment a l’angle nord-est peninsular (és un desbarat monumental defensar, com fa certa 'Academi', que l’article salat fos exportat de les Illes a la Costa Brava!); 5) aquests i altres elements 'regionals', dotats de tradició i prestigi, tenen —han de tenir— un lloc en la llengua literària o estàndard; no falta un toc d’atenció als hiperfabristes que, en algun moment, han sacralitzat el 'Fabra' com a diccionari petri, intocable quan el mateix autor el considerava un 'canemàs'; 6) aquesta llengua literària constitueix un registre compartit de llengua comuna, poc diferenciada, per a ús literari, als mitjans de comunicació i en actes formals, i que implica una renúncia a formes vulgars, molt locals, dels parlars insulars, formes que, d’altra banda, s’han de mantenir en el registre col·loquial; 7) en el llenguatge litúrgic defensarà l’equidistància entre la vulgaritat, associada al registre parlat, i la retòrica, còmplice d’un superestàndard; 8) és inacceptable la proposta dels «fanàtics del mallorquí- i-res-més-que-mallorquí» convertint-lo en llengua diferent de la resta del domini lingüístic, amb el qual conforma una unitat lingüística, oposada a altres llengües, com és acceptat pel concert universal de lingüistes 'de veritat'.

La part dialectològica, d’arreplega de materials de la llengua viva, es completa amb les investigacions geolingüístiques, com l’Atlas Lingüístico de la Península Ibérica, les enquestes catalanes del qual van córrer a càrrec seu i de Sanchis Guarner, que són com una radiografia dels parlars de 90 poblacions amb la seva variació formal i semàntica en funció de l’àrea geogràfica; se’n va publicar el primer volum (1962) i recentment s’està posant en línia tota l’obra; també va treballar en la part catalana de l’Atlante Linguistico Mediterraneo, que Jaume Corbera ha posat en línia i on es recull la terminologia dels accidents del mar i el món nàutic. Aquestes exploracions sobre el terreny completaven les que havia fet anteriorment amb Mn Alcover per a la preparació de l’im- ponent Diccionari català-valencià-balear, títol d’una obra que pot sorprendre però que «aparentment disgregadora —diu Moll—, va ser aplicat a l’obra més unificadora de la llengua catalana». La major part de la redacció dels articles correspon a Moll, l’arquitecte de l’obra, on fa gala de les seves dots de lexicògraf (havia rebut a domicili classes d’aquesta tècnica de romanistes com Meyer-Lübke), ofereix definicions acurades i clares, enriqueix les entrades amb una àmplia exemplificació literària antiga, moderna i de la llengua viva, nota diferències de registre (familiar, literari, argòtic, etc.), fa la transcripció fonètica dels mots dialectals, il·lustra amb dibuixos propis les peces de cultura popular (jous, arades, molins, etc.), inclou locucions i refranys de totes les contrades, apunta etimologies noves (algunes ja exposades al Suplement al Romanisches Etymo- logisches Wörterbuch, 1928) —fins d’antropònims i topònims—, enriquides amb l’explicació dels canvis fonètics i semàntics. Enmig de la immensitat de dades, guaita, aquí i allà, una orientació normativa amb rebuig de barbarismes i vulgarismes. Totes aquestes qualitats rumbegen en obres de conjunt de Moll, com la Gramàtica històrica catalana, la Gramàtica catalana, els articles al Butlletí de Dialectologia Catalana o a l’Anuari de l’Oficina Romànica de Lingüística i Literatura. En Els llinatges catalans, primera i valuosa aportació a l’estudi dels seus orígens, no falta l’al·lusió a cognoms típics de cada localitat, predominants en cada dialecte, amb enumeració de variants, amb possible correcció de formes deturpades, però donant la darrera paraula al portador del llinatge, car «l’únic amo de cada cognom és la persona que el porta». El coneixement de les llengües romàniques i la del seu bressol d’estudi, l’alemany (d’unes i de l’altra Moll va publicar sengles gramàtiques), li va permetre un contacte amb els progressos de la lingüística romànica i la seva aplicació al català.

La seva obra és d’una solidesa indiscutible, que respon a les més altes exigències de la lexicografia moderna i que és fruit d’una laboriositat i constància envejables; així la redacció del DCVB es va fer en 60 anys, ço que esba- laeix quan es compara amb grans obres de la Romanística, com el Vocabolario dei dialetti della Svizzera Italiana, començat a principis del segle XX, la redacció del qual es troba a la lle- tra D. Moll, en la seva modèstia, reconeix errors, rectifica quan cal, és prudent en les seves recerques i conclusions (per exemple, l’atribució a la imela aràbiga del vocalisme felanitxer), té en compte la llengua antiga i les variants dialectals, condemna formes espúries. Les seves Obres completes, en vies de publicació primer per l’Editorial Moll i ara per la Fundació Francesc de B. Moll, són un exponent lúcid de la magnitud, abast i qualitat de la seva obra.

Cenyint-nos a la dimensió diatòpica de la seva obra, hem de subratllar el coneixement directe que tenia dels nostres dialectes, la descripció acurada que en fa tant al nivell monogràfic com geolingüístic, el busseig etimològic —sovint per primera vegada— que fa baixant a l’entranya de cada mot i la defensa i tria de mots balears susceptibles de formar part del corpus normatiu. Tot això, dit amb saviesa, prudència, bonhomia, humor, però també amb contundència, quan feia falta. Honor i gratitud a Francesc de B. Moll, el lingüista, l’home, el savi, el patriota.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris