algo de nubes
  • Màx: 28°
  • Mín: 22°
28°

Llucia Palliser, una poeta que promet

Llucia Palliser
Cada veta de vida
Stonberg Editorial, ​​2020, 99 pàgs.

Els títols ben trobats són part essencial del llibre que bategen. Ho són perquè en condensen el contingut i, donen fe de la seva cohesió, en destil·len substancialment el sentit. És així en el cas de Cada veta de vida. L’autora escull les paraules més encertades i precises, no ho fa per aproximació ni per casualitat; són les justes, les escaients. Veta i vida, les connotacions de cadascuna són immenses i la combinació d’ambdues ens orienta precisant-ne el significat. Veta, entès en les seves accepcions de «corrent d’aigua subterrani» i de «filó mineral», evoca la imatge d’aliment i de recorregut d’una naturalesa específica. Així l’autora d’aquest llibre de poemes ens presenta de bell antuvi el material que conté i ens ofereix cadascun dels filons que ha nodrit la veu poètica en el seu itinerari vital fins al moment. Nodrit en el sentit més ample del terme, com a mannà que l’ha fet créixer, però també com allò que l’ha colpit i li ha deixat empremta, que l’ha determinat i la segueix determinant.

Les vetes de vida de la biografia de cadascú són diverses. Aquesta és la raó per la qual Llucia Palliser (Maó 1971) les presenta en sis capítols de temàtica substancialment diferent, abillats d’un registre formal igualment diferent. I en el cas de Palliser aquesta diferència formal dels capítols no és sinònim de tempteig, d’inseguretat o de poc domini de l’escriptura poètica, sinó ben al contrari: la poeta és conscient que a cada veta li correspon el seu propi llenguatge i estil, aquella forma específica que combrega amb el fons per constituir amb aquest una peça sòlida, on forma i fons són indestriables. Per aquest motiu el poeta Jordi Roig, autor del pròleg, afirma amb encert que estem davant d’un «llibre, rodó, rodó»; d’una banda, cada capítol manté una estricta coherència interna, un caràcter propi que el distingeix dels altres, però entre ells, com observa Pere Gomila, l’altre poeta que fa la reflexió final del recull, «hi ha un fil conductor [...]. El temps entès en el sentit lineal, la durada del recorregut vital».

La intenció del treball de reflexió que es proposa Palliser i l’aprenentatge que n’extreu amb la gestació del llibre queden reflectits en els dos poemes que serveixen, respectivament, per iniciar i tancar la seva tasca: incipit i epíleg. El primer ens parla de posar ordre per entendre allò viscut i redimir-se de possibles conseqüències devastadores: «la vida se’ns desprèn / [...] / cerquem l’ordre per fer entenedora / l’esclavitud del temps / [...] / zigot multiplicador / de premisses / i efectes / xucladors de la sang / que ens redimeixin / [...]» (incipit); un exercici de memòria que, acabat el repàs, permet a la poeta concloure que ha reeixit en l’esmentada intenció; el poema, que com un fermall clou el llibre, sentencia: «al taüt de l’amnèsia reposa un apotegma: / l’ordre és l’exempció a la destrossa // [...]», una rotunda conclusió que, paradoxalment, nega, o, si més no, qüestionen d’immediat la ironia i la cursiva de l’últim vers: «ben mirat, també la faç de la futilitat» (epíleg).

Pere Gomila destaca de l’autora el mestratge en la metàfora. Hi coincideixo plenament. I convé subratllar que aquesta és la primera qualitat de la bona poesia. Totes les eleccions que fa Pallisser tenen una significació metafòrica potent, així la manera com intitula els seus capítols: el primer, Les phases de la lune, ja preludia, amb tota la càrrega de connotacions inherents a la lluna i a les fases, un itinerari, el femení, que vol remarcar com a específic, inserit en l’univers i diferenciat en funció del moment en què es troba la lluna, un dels seus astres més propers i coneguts. Així, l’estat d’ànim de la veu poètica corre paral·lela a les fases de la seva referència, en allò que la determina: «[...] / m’enlaires en la foscúria enxarolada. / cert et dic. Comença l’epifania.» (nouvelle Lune). D’aquesta manera se’ns anuncia una relació amorosa que va descrivint coincidint amb les fases: «[...] / el vaivé del gronxador travessa el vertigen. [...]» (première croissant); «frec a frec, som pells que es desconeixen, [...]» (première quartier); i segueix en el creixent i decreixent de les sensacions i emocions provocades per la gradació del coit, un cicle que es clou significativament, com a reivindicació de la sexualitat i la dignitat femenina, amb un homenatge a Lilith, la dona rebel i autosuficient que abandonà Adam, una figura, aquella, abominada per Isaïes a la Bíblia i interessadament ocultada per la imposada tradició patriarcal.

Aquesta declaració d’intencions de recuperació d’una feminitat autoritàriament anorreada és present fins al final del recull poètic i adopta la forma genèrica de la rebel·lia, a què fa referència Jordi Roig quan escriu que és «un llibre rodó, rodó, però que punxa, un llibre sec, però que mulla, un llibre brut, però que ens abilla [...] escrit per una persona que és dona, sàvia, poeta i tres voltes rebel». Aquesta rebel·lia es manifesta de moltes maneres en allò que la veu poètica rebutja i en el llenguatge políticament incorrecte que empra: «et furgues el nas a dues mans al seient de davant una dona repugnada / [...] / el bocí d’un dia al camp torrant costelles bevent cervesa / fotent-li d’hòsties a la vida prenent-vos foc a les entranyes per diversió» (desadaptació), poema el títol del qual és prou eloqüent, que pertany a la secció Duel. Duel recull experiències doloroses i amargues que testimonien la voluntat de distanciament del subjecte poètic d’uns referents de vida que en són les causes: «poesia del símptoma al·lèrgia a la catifa erma de l’entrada que no ja rep ningú / [...]» (l’exagerat). La rebel·lia també es manifesta en forma de cerca a través de l’obnubilació que produeix l’estat de letargia, que ens permet fer aflorar a la consciència veritats reprimides o desconegudes en la normalitat de la lucidesa: «oscil·les / cervell / pel pendent imprecís / i algun parany / que has intuït / et manté / les dents estretes / cavalquen el fusos / de la son closa / inhibida expansió» (delta) i s’intueixen com un estat que permet besllumar la mort des de la encara vida al poema la son eterna, que posa fi al capítol Somnus.

El fil conductor de la feminitat segueix amb la temàtica d’allò femení per definició amb Purgationibus Mulierum, on la poeta, trencant amb el vers lliure de la resta, adopta la forma clàssica del sonet i passa revista a les qualitats positives associades amb la fertilitat retent homenatge a les deesses gregues més representatives relacionades amb la fertilitat: Àrtemis, Gea, Cíbele o Demèter (menstruar) i a les negatives amb què l’ignorant patriarcat històric ha revestit i demonitzat la menstruació de la dona: «t’encerclen el cos nu, dona reglant / braons untats amb la tinta vermella / borda ensagnada, humor neutralitzant / ets verí dins la tribu, ets sangonella / [...]» (malignitat de la sang).

Primum non nocere, aplega, en vuit poemes breus el degoteig d’un via crucis malauradament massa sovint sofert per les dones per mor de la seva condició femenina. Vuit poemes que cerquen fer més suportable, a través de l’escriptura redemptora, el dolor infringit per altri. Cadascun d’ells s’inicia significativament amb la màxima hipocràtica, com un manament: «primer, no noure / enroscada al ventre, porto la tènia / que em fecunda l’ànima d’angoixa / amb quaranta-nou tiges d’esbarzer» (III).

Amb BWV 1008 (etiqueta amb què el catàleg de les suites per a violoncel de Johann Sebastian Bach identifica la suite número 2 en re menor) la poeta manifesta la seva veneració pel mestre, per la seva obra i el seu poder de commoció, sense oblidar, però, qui —un altre clàssic de la història femenina— ha quedat ignorada o a l’ombra: «sobre l’origen dels manuscrits / que el Mestre devot feu copiar / per la mà submisa d’Anna Magdalena / conjecturem idees místiques / tanmateix, mai la mort del Crist sempitern / commogué talment la concurrència» (suite). Els moviments de la suite donen títol als poemes d’aquesta sèrie.

Crida l’atenció que aquest sigui el primer llibre de poemes de Llucia Palliser que ha vist la llum. La força i la riquesa de les seves imatges, la contundència expressiva de les seves metàfores, la riquesa lèxica i l’estricta vigilància amb què depura les paraules són indici d’un llarg procés de maduració com a poeta. Per bé que alguns treballs seus hagin format part d’antologies col·lectives i altres s’han donat a conèixer a través de recitals, el fet que fins ara Palliser no hagi publicat cap llibre en solitari dona a entendre la seva exigència i el respecte que sent l’autora per la poètica i per la paraula. La de Palliser no és qualsevol poesia i promet fruits no menys exquisits.

El llibre inclou imatges de portada i interiors en blanc i negre d’Enric Servera.

COMENTARIS

De momento no hay comentarios.

Comenta

* Camps obligatoris