Pere Salas Vives és Doctor en Història Contemporània amb la tesi 'El poder i els poderosos a les viles de Mallorca 1855-1898', professor del departament d’Història de la UIB des de 1997. S’ha especialitat en l’estudi del procés de creació i formació de l’Estat i les seves repercussions en diversos àmbits, com és ara la nacionalització, el poder local, la sanitat i medicalització de la societat durant el segle XIX o el procés de militarització i control social que ha experimentat la societat mallorquina des del segle XVII fins l’actualitat.

Ha publicat un dels llibres importants del 2020, es tracta de 'L’espanyolització de Mallorca. 1808-1923'

El llibre ha merescut el premi Miquel dels Sants Oliver dels Premis 31 de Desembre de l'Obra Cultural Balear.

Com neix la idea d'escriure 'L’espanyolització de Mallorca. 1808-1923'?

Neix de la voluntat d'analitzar aquest repunt del nacionalisme espanyol que s'ha produït aquests anys. Som conscient que no som el primer que ho ha fet, però crec que aport el meu gra d'arena que és analitzar acadèmicament i estudiar històricament el nacionalisme espanyol. No tant l'anàlisi política, això cadascú després hi farà la seva pròpia, però sobretot és anàlisi històrica.

Sembla, i encara ara ho podem veure als mitjans de comunicació, que els únics nacionalistes són els dels que no tenen Estat.

A nivell acadèmic, a tot Europa, es té clar que el nacionalisme més potent és el que promou l'Estat. La meva intenció era estudiar el nacionalisme espanyol a una zona concreta, a Mallorca, i la gota que me va dur a fer el llibre, va ser aquest repunt que vivim de nacionalisme espanyol.

Per a fer el llibre, fins a quin punt has fet allò que podem anomenar anàlisi de camp?

L'època que estudiï és el segle XIX, per tant, òbviament, no hi ha entrevistes, però sí que hi ha molta documentació, sobretot a nivell local. Documentació dels ajuntaments. De la Part Forana. De com es va desplegant aquesta nova identitat i com la van assumint, l'èxit que té quant al desplegament en el territori d'aquesta nova identitat.

És clar, els testimonis hi són, des de les plaques dels carrers, els canvis de noms dels carrers, que per primera vegada adopten noms estatals per dir-ho d'alguna manera, fins a la pròpia utilització del castellà en àmbits on no hi era abans. El teatre, la literatura... les manifestacions patriòtiques dels conflictes bèl·lics... tot això te noms i llinatges i aquest arrelament a l'àmbit local el fa més proper. No he estudiat el nacionalisme espanyol des dels arxius de l'estat, sinó des dels arxius locals, el fa més real i ajuda millor a que el puguem entendre una mica més.

Què hi trobarà el lector a 'L’espanyolització de Mallorca. 1808-1923'?

Sobretot és un llibre fet des del punt de vista científic. És el procés pel qual la identitat espanyola, en la mesura en que la van adoptant els mallorquins, passa a formar part de la seva identitat, es va empeltant, arrelant, i per això s'explica que 200 anys després de començar de manera contundent aquesta imposició, aquesta identitat ja forma part de la identitat mallorquina.

I, en certa manera, també explica que 200 anys després que aquesta identitat ha vengut, no vull dir per quedar, perquè si han vengut també se'n poden anar, però que té una presència molt important. El seu arrelament de 200 anys també fa que sigui molt mala de llevar i que molta gent la senti com a pròpia.

També posam de relleu que això és una construcció històrica, per tant, que el nacionalisme espanyol no té res de natural, ni d'imposat per la gràcia de Déu.

Tot això ens ajuda també a entendre més la cultura pròpia, allò que podem considerar com la cultura catalana pròpia de Mallorca. En aquest sentit, hi ha un capítol dedicat a estudiar el regionalisme en el segle XIX.

Un regionalisme incipient i no enfrontat al concepte d'Espanya...

El regionalisme també va ajudar a fer Espanya, però destacaria dues coses importants. La primera que el concepte d'Espanya no ha de ser sinònim de Castella i que ha de reflectir el caràcter dels altres territoris que no són Castella. I la segona que el regionalisme posa les bases per al naixement d'un nacionalisme mallorquino-català, català, o català a Mallorca, encara que el seu objectiu inicial no era aquest.

El llibre també tracta aquesta qüestió, tot i que no era l'objectiu. La meva pretensió no era estudiar el nacionalisme mallorquí però com a derivada, també convé tenir-ho present.

'Espanyol' no sempre ha fet referència al mateix model...

Al segle XIX la identitat espanyola s'imposa amb criteris de progrés i civilització, en contraposició a barbàrie, encara que això no fos real del tot, o que tengués un punt de malevolència i colonialisme, però no deixava de tenir elements que eren veritables, en canvi durant el segle XX va ser ben al contrari, la nació espanyola s'identifica amb el franquisme i la ultradreta, i encara avui, qui fa les manifestacions i reivindica la bandera espanyola és, bàsicament, la ultradreta.

Això al Segle XIX no era així i aquesta constatació pot donar una idea de que és possible una altra identitat espanyola o, sinó, una identitat alternativa a l'espanyola.

La identitat espanyola del segle XIX era molt més inclusiva que la d'avui. Espanya no hauria de ser sinònim de castellanització i la cultura catalana no hauria d'estar subordinada a la castellana.

T'atreveixes a fer una projecció en termes d'identificació dels mallorquins dels propers anys?

És difícil. Si al segle XIX, sense l'aportació dels milers de persones provinents d'Andalusia i Extremadura, els mallorquins ja varen adoptar aquesta identitat de manera molt important, diria que majoritària, si això va ser així... amb una població on el 40 per cent no és nascut a Mallorca, el meu vaticini ha de ser pessimista. La part optimista és que si això es va crear també es pot revertir.

I com ho podem fer per avançar cap a una societat més cohesionada?

No ens podem encasellar en conceptes que venen del passat (i no sols del segle XIX) i dins això, hi ha d'haver el respecte. Respecte a tots els col·lectius.