Aquest dilluns 4 de gener de 2016, a les 19:00, a Can Alcover – Espai de Cultura, es farà l'acte de presentació de l'exposició 'L'Ovidi Popular', d'Antoni Miró.
L'exposició es una iniciativa de Som Països Catalans, en el marc dels actes d''Ovidi Montllor, 20 anys de vacances'.
L'exposició, organitzada pel Grup Blanquerna a Mallorca, pot veure's a Can Alcover fins el dia 12 de gener.
L’Ovidi Popular
Amb unes primeres mostres a tall de preinauguració a Can Capablanca, a Sabadell, i al Casal Panxo, a Berga, l’exposició “L’Ovidi Popular”, de l’artista alcoià i amic personal de l’Ovidi Montllor, Antoni Miró, circula durant un any, de març del 2015 a març del 2016, arreu dels Països Catalans a través de casals i ateneus populars i independentistes, entitats culturals i centres cívics.
L’exposició parteix del treball que des de fa anys va començar l’Antoni Miró en record, homenatge i reivindicació de l’artista, del compromís i de l’amic Ovidi Montllor i es concreta en un seguit d’elements d’obra gràfica digital sobre paper o llenç i unes escultures d’acer cortén que fixen diferents expressions, actituds o representacions d’Ovidi Montllor des de la perspectiva de Miró.
Aquesta mostra es veurà, al llarg d’aquest any, en una trentena de poblacions i locals, adaptant l’amplitud de l’exposició a la disponibilitat d’espai en cada lloc d’instal·lació.
L’exposició, cedida per l’autor, forma part de la iniciativa Festa Ovidi Montllor. 20 anys de vacances, impulsada per la xarxa de Casals i Ateneus dels Països Catalans, amb el suport de l’organisme de construcció nacional, Som Països Catalans, a partir de la crida a celebrar la Festa Ovidi feta pel cantant i autor de cançons, Feliu Ventura. Casl destacar que la Coordinadora d’Associacions per la Llengua, CAL, s’ha afegit a la celebració i dedica el Correllengua 2015 a l’Ovidi Montllor.
Antoni Miró
Antoni Miró naix a Alcoi en 1944. Viu i treballa al Mas Sopalmo. En 1960 rep el primer premi de pintura de l’Ajuntament d’Alcoi. En Gener de 1965 realitza la seua primera exposició individual i funda el Grup Alcoiart (1965-72) i en 1972 el Gruppo Denunzia en Brescia (ltàlia). Són nombroses les exposicions dins i fora del nostre país, així com els premis i mencions que se li han concedit. És membre de diverses acadèmies internacionals.
En la seua trajectòria professional, Miró ha combinat una gran varietat d’iniciatives, des de les directament artístiques, on manifesta l’eficaç dedicació a cadascun dels procediments característics de les arts plàstiques, fins la seua incansable atenció a la promoció i foment de la nostra cultura.
La seua obra, situada dins del realisme social, s’inicia en l’expressionisme figuratiu com una denúncia del sofriment humà. A finals deis anys seixanta el seu interès pel tema social el condueix a un neofiguratisme, amb un missatge de crítica i denúncia que, als setanta, s’identifica plenament amb el moviment artístic “Crònica de la realitat”, inserit dins de les corrents internacionals del pop-art i del realisme, prenent com a punt de partida les imatges propagandístiques de la nostra societat industrial i els codis lingüístics utilitzats pels mitjans de comunicació de masses.
Les diferents èpoques o sèries de la seua obra com “Les Nues” (1964), “La Fam” (1966), “Els Bojos” (1967), “Experimentacions i Vietnam”(1968), “L’Home” (1970), “America Negra” (1972), “L’Home Avui” (1973), “El Dòlar” (1073-80), “Pinteu Pintura” (1980-90), “Vivace” (1991-2001) i “Sense Títol” des del 1991, rebutgen tota mena d’opressió i clamen per la llibertat i per la solidaritat humana. La seua obra està representada en nombrosos museus i col·leccions de tot el món i compta amb una bibliografia abundant que estudia el seu treball exhaustivament.
En resum, si la seua pintura és una pintura de conscienciació, no és menys cert que en el seu procés creatiu s’inclou un destacat grau de “conscienciació de la pintura”, on diverses experiències, tècniques, estratègies i recursos s’uneixen per a constituir el seu particular llenguatge plàstic, que no s’esgota en ser un “mitjà” per a la comunicació ideològica sinó que de comú acord es constitueix en registre d’una evident comunicació estètica.
