N'hi ha pocs que s'imaginen que la resolució de la II Guerra Mundial, tenint un dels seus punts claus en el desembarcament a les costes de Normandia, té l'origen en un gran i desgavellat caramull de mentides.
Per inversemblant que sigui, és així. I el mentider no era d'altre que el català Joan Pujol Garcia (1912-1988), espia dels alemanys, però que en realitat feia feina per als anglesos, i que vengué a les tropes de Hitler -i el cregueren- que això de Normandia era només per despistar, que el veritable atac es produiria més tard a Pas de Calais i que un gran exèrcit s'estava preparant per a la causa a Anglaterra.

Aquesta, però, només és una petita part de la gran mentida de Pujol i que ara es pot conèixer gràcies a la cinta Garbo. L'home que salvà el món, guanyadora del Goya al millor documental, i que demà s'estrena a la gran pantalla del Renoir després de més de vint setmanes a cartelleres de la Península. El seu director, el català Edmond Roch, explicà com "la història de Pujol és tan increïble que si n'hagués fet una pel·lícula de ficció, encara que haguéssim dit que estava basada en fets reals, no hauria estat versemblant". I és que Pujol, conegut pels anglesos com Garbo, i pels alemanys com Alaric, fou un espia d'allò més peculiar.

"Era un home amb una imaginació desbordant. Tota la informació que ell donava als alemanys, gràcies a una xarxa d'informadors també inventats, era falsa. Ell ho treia tot de les pel·lícules d'espies", comentà el director. Fins i tot la seva mort, la de Garbo, fou un invent i Joan Pujol aparegué anys més tard a Veneçuela, on va refer la vida sense esmentar paraula del passat. L'investigador britànic Nigel West, que apareix també al documental, fou qui descobrí el català i el féu tornar a la llum. També hi participa l'estudiós Mark Seaman, el periodista Xavier Vinader i la també espia Aline Griffith, entre d'altres.

La cinta, la primera de Roch, ha necessitat cinc anys per veure la llum. "De tot el material que teníem, n'arribarem a fer 47 versions", reconeix el director, que ha usat recursos de pel·lícules d'espies com Nuesto hombre en la habana, El dia más largo i Matahari per il·lustrar la història. "Tota la vida de Pujol fou un autètic trencaclosques i jo volia que la pel·lícula també recreàs aquest efecte", explicà.