algo de nubes
  • Màx: 21°
  • Mín: 17°
17°

Sabors de sempre

L'editorial Miquel Font recupera el receptari La cuinera pràctica, editat l'any 1935. Recull plats que es cuinaven a Felanitx, tant a les cases senyorials com a les dels pagesos

Qui vulgui conèixer els secrets de l’autèntica cuina tradicional mallorquina pot afegir un volum nou a la seva bibliografia imprescindible. Es tracta de La cuinera pràctica, la reedició d’una obra publicada a Felanitx el 1935 i que ara ha recuperat l’editor Miquel Font. El llibre recull més de 400 receptes que es cuinaven a les llars felanitxeres, algunes de senzilles i d’altres de més elaborades. N’hi ha per al dia a dia, i també per a les grans ocasions.

Una de les peculiaritats principals d’aquest recull és que les receptes que hi apareixen mostren amb gran fidelitat què es menjava fa setanta anys. Sembla, però, que l’impressor Pere Antoni Reus Bordoy va encarregar al seu ajudant que es dedicàs a recórrer les cases del poble i que hi recollís experiències de primera mà. És per això que alguns dels plats són les costelles de la Juanita, la coca de Can Sampol i les guàtleres de na Bet. No obstant això, la majoria no tenen una font tan personalitzada: hi ha llengües amb salsa, caragols bullits, minestra, espinacs i peix a la marsellesa.

Els plats estan classificats en diferents grups (peixos i mariscs, ous i truites, salses...), amb diversos apartats dedicats a postres: licors, gelats i confitures. Per acabar, una delícia per als amics dels ‘remeis de l’àvia’: seixanta trucs casolans per fer passar els mals mitjançant el menjar. Angines, bronquitis, reuma, cremades i, fins i tot, el tifus tenen solució omplint l’estómac amb els ingredients oportuns. Una altra de les ‘perles’ del llibre és l’apartat amb sis "advertències" que tot cuiner ha de saber, com la importància de la neteja i la presentació.

Miquel S. Font Poquet s’ha encarregat de fer una "edició crítica" del receptari de 1935, analitzant el tipus d’ingredients que hi apareixen, com es preparaven, quins instruments es feien servir i com es mesuraven el voum (lliures, unces, grapades, cullerades) i el temps ("una bona estona" és una de les abstractes indicacions que s’hi donen). Font Poquet defineix l’obra com una eina tradicional, ja que recull els "plats humils, basats en el fet estacional. Es cuinava allò que es recollia. La cuina pagesa eren sopes, llesques de pa i més sopes. Faves i bledes era un extra!". Aquest retrat "real i verídic" també té una dimensió "pràctica, perquè ens diu si un plat és fàcil o ràpid de fer".

L’efecte de la dictadura

Font Poquet explica que aquest volum destaca per haver competit amb el receptari de Pere d’Alcántara Peña La cuyna mallorquina, l’autèntic best seller. De La cuinera pràctique (títol literal de la primera edició), només se’n conserven un parell d’exemplars en col·leccions públiques, a part dels pocs que conservi la família de l’impressor. Segons Font Poquet, això no és perquè l’obra original tingués una tirada molt limitada, sinó pels efectes del franquisme. La dictadura, que de per si perseguia totes les obres publicades en català, s’hauria acarnissat especialment amb aquelles que publicà l’impressor felanitxer, que va acabar fusilat. De fet, aquest receptari fou el darrer que es publicà abans de la dictadura, en un català ‘popular’ que ara s’ha corregit un poc.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.