Josep Pere Peyró estrena avui al teatre Gaudí Barcelona un musical ben curiós i, seguint la seva tònica, serà d’aquells que no deixarà ningú indiferent. La parella és..., un text que ja va estrenar fa 17 anys a Tàrrega i que ara ha decidit confiar-lo al director nord-americà Joel Fripp. Que qui és Joel Fripp? Un as dels musicals de Broadway que, des de l’any 1888, resta tancat a un psiquiàtric per brots psicòtics i per aparicions cristianes. Un director que, a més a més, un dia abans de l’estrena, ha desaparegut! El musical, amb vuit actors un pèl estrafolaris, produeix tot tipus de renous amb un xiulet, es diuen t’estim amb un tub de fer submarinisme i ballen claqué amb peus d’ànega. Després de passar per l’Àfrica i de recrear atacs terroristes en avions, Peyró ens sorprèn ara amb aquesta obra, la primera que han representat amb la companyia La invenció.

Què ha passat amb Joel Fripp?

No ho sabem. No sabem si és que ha tingut un brot d’estar tants dies fora de l’hospital o una aparició de Jesucrist, però la qüestió és que no hi és. Esperam que torni per dirigir alguna funció.

Vejam, però això del director va de debò o és un ganxo teatral per cridar l’atenció?

No, no... tu de tot el que et digui jo a partir d’aquest moment t’ho pots ben creure tot.

Segur?

I et diré més. Nosaltres volíem fer un musical a l’estil Broadway i Fripp ens ha fet un no sé què. Aquest serà, i us ho podeu apuntar bé, una fita dins el món del musical. A partir d’ara serà Broadway qui copiarà de nosaltres.

I què és això que el fa tan especial si es pot saber?

És un musical diferent perquè és sense música i amb ballarins que no ballen.

...?

I et diré més. Tota la música que hi apareix està en tonada de glosa mallorquina.

I això?

Resulta que Fripp era molt amic d’un tal Hermenglid Laz que ha fet un estudi sobre els cants aragonesos a cappella. I a Frizz li va fer gràcia això... i va dir "tu que ets mallorquí, ho podríem fer en glosa tot plegat". Ja em veus a mi, a la meva edat, que he hagut de tornar a aprendre a glosar.

Bé, no sé si creure-m’ho tot plegat. Però anem al musical. De què va?

És un text que després de diverses escenes i episodis arriba a la conclusió que l’estat d’estar en parella és una situació desgraciada de per si, un fracàs, un infern! I donam arguments científics per tal de demostrar-ho. Tal com el sol es mou i la terra és plana.

És una obra per a fadrins o per a gent ja aparellada?

Des d’aquí faig una crida a tots els que estan en parella perquè vegin en quin món viuen. Però també a tots els fadrins i fadrines... que no s’amaguin, ni tinguin sentiments de mancança, ni depressions... perquè l’estat d’estar sense parella és realment un estat de gràcia.

I una darrera pregunta obligada. Vós teniu parella?

Tenc parella i tanc tres fills! I reconec que visc en un infern i m’hi crem cada dia. Tanmateix, ja ho diuen, que la millor manera d’entrar a l’infern és entrar-hi plenament a gust.