Els dies hi passaven massa de pressa, a Alep. I això que no hi havia cap programa previ, ni rellotge ni itinerari. Sortia de l'hotel i, tan sols trepitjar el carrer, ja m'omplia de gust mirar la botiga situada als baixos de l'establiment: allà s'hi exhibia un catàleg de les moltes varietats, i maneres de conservació, del fruit de les oliveres sirianes. Era, tan sols mirant totes les castes d'olives, fer pujar al pensament els racons del país, les experiències que s'havien acumulat, les emocions de les moltes vegades que hi havia estat. M'agradava la ciutat perquè -almenys pels llocs on em movia- no hi havia turistes i no m'hi sentia gens foraster, o ben poc. L'únic problema que sorgia amb certa freqüència era a l'hora de travessar algun carrer. La millor solució la trobava posant-me al costat d'alguna persona local i, ballant a la seva ombra, arribar sa i estalvi a l'altra banda.
Passava ran de la mesquita Omeia i, si no hi havia massa gent, hi feia unes quantes voltes amb les sabates a la mà. Era un redol tranquil, oasi abans d'entrar dins el traüt del basar en hores de màxima afluència de compradors i gent desenfeinada. Veia les tovalloles del hammam eixugant-se al sol. Ben segur que els temporals portadors d'aquells draps ratllats s'havien encalentit fins a l'extenuació. Una onada humana omplia molts carrers i passadissos plens de minúscules botigues dedicades a la venda de tota casta de coses. Hi havia des de costellams de bou ja sense ni un gram de carn, fins a sedes que fugien de les mans. Aromàtiques espècies i fruites confitades. Butzes de xot i magranes obertes. A una de les botigues, coneguda des de feia molts d'anys, hi havia els germans que venien mocadors i xals sense massa passió. A ells els anava parlar de Sitges, de les Canàries... I la dèria familiar continuava, perquè un nebot -que també traüllava un poc per allà- ja tenia els papers que avalaven el seu compromís amb un empleat d'una línia aèria anglesa.
Quan finalment sortia del basar, i tots els colors i els perfums havien trobat el seu lloc dins la memòria que obri calaixos quan un menys s'ho espera, apareixia la Ciutadella. La Ciutadella d'Alep! Quin gust donar la volta al turó que la feia inaccessible. La nit queia sobre la ciutat i la gran fortificació perdia els seus volums per a fer-se silueta. I la memòria feia acte de presència. Em duia records de quan, des del laberint de les edificacions aixecades entre les muralles, mirava tota l'extensió de la ciutat. Els minarets, les cúpules, els grans volums dels caravanseralls, les parabòliques, els lluminosos publicitaris... Alep, la meva ciutat d'aquells dies, es convertia en una ciutadella on no era gens difícil sentir-s'hi segur.
