cielo claro
  • Màx: 34°
  • Mín: 25°
25°

Caminant per Al Hajjarah

El tot terreny baixava de mala manera per uns camins gens aptes per a vehicles motoritzats, però aquell xofer iemenita coneixia bé la zona i se'n sortia amb la seva. De fet, allà, a més de dos mil metres d'altitud, hi vivia la seva família, era la seva ciutat. Coneguda com Al Hajjarah, era un bon exemple de les magnífiques construccions iemenites. Cases de sis o set pisos, aixecades íntegrament pedra a pedra, estaven encastellades al lloc més inaccessible, al punt on era fàcil controlar amb una sola porta d'accés. Però els grans edificis s'allunyaven, a mesura que rodàvem per aquell camí infernal. Des del nucli de població fins a baix de tot, el terreny estava escalonat fent marjades on hi era possible el cultiu. Finalment arribàrem a una esplanada on hi havia unes cases de bona construcció. Cosa que no era gens estranya, perquè per tot el país, i especialment als llocs més difícils, les cases eren magnífiques. Allà fou el lloc on el conductor em deixà amb un germà i un amic seu per, tira tira, fer el camí de tornada cap a les cases altes. El paisatge era preciós. Arreu hi havia plantacions de cat i de cafè, però també s'hi veien marjades on hi llauraven, esterrossaven o hi sembraven coses. Pertot la gent treballava dins els petits redols de terra que, salvats de les esllavissades, havien guanyat a la muntanya. Per la vora del caminoi per on passàvem hi corria un fil d'aigua, que ben aviat els dos guies aprofitaren per a refrescar-se la boca. Ells coneixien bé el camí i, segurament, ulls clucs sempre haurien endevinat on posar els peus. El paisatge el tenien vist de sobres, així que no hi havia res que els cridés l'atenció ni els creés la necessitat d'una aturada. S'aturaven si havien d'intercanviar unes paraules de salutació amb algun conegut, però res més. Per tot l'entorn hi volava una música plena d'ecos amb els crits de la gent, cops d'aixada, remors diverses del treball a la terra.

Als guies, els havia d'anar imposant les aturades. Perquè ells, amb un pal a la mà que els donava facilitats a l'hora de sortejar els entrebancs del camí, anaven a la seva: mantenien una conversa que mai no acabava i, si el camí ho permetia, s'agafaven de la mà i caminaven ben accelerats. En realitat sempre era el més gran qui cercava la mà del company. Res més no els interessava, excepte arribar aviat a casa. Potser tenien pressa perquè havien d'anar a comprar el cat de cada dia o qualsevol altra urgència. Més que una caminada de plaer "el lloc bé que s'ho mereixia", allò era anar trotant darrere d'aquells dos que no estaven per plaers paisatgístics. Així i tot, aquella passejada valia ulls per mirar. Llavors, allà, ja es marcava l'enyorament que qualsevol dia apareixerà quan s'ha visitat Iemen.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.