Diu Aina Moreno que un nas de pallasso és «la màscara més petita que existeix», i és darrere aquesta bolla vermella que les personalitats canvien i els humans es trasformen en un altre ésser més infantil, desprecoupat i feliç. I això és el que li passa a aquesta pallassa cada pic que, darrere el seu nas, es trasforma en na Nino, el personatge que, fins diumenge ens mostra, al teatre Municipal de Palma, les seves controvertides relacions amb la televisió.

-Com és na Nino?

-Nino és dolça, innocent i empegueïda, però a la vegada, com un nin petit, és entremalida, fa barrabassades i es descontrola sovint

-I com va sorgir, aquest personatge?

-Jo vénc d'una trajectòria teatral, però és quan començ a treballar amb La sonrisa médica, que començ a entrar dins el món del clown. D'on surt na Nino? Nino no és cap personatge, és el meu propi clown, l'acte de llevar-te màscares pròpies i d'arribar a la teva sensiblitat. Aquesta és la base d'un clown i si jo, com a Aina som tímida, doncs com a clown ho he de potenciar encara més.

-I el nom de Nino, més aviat masculí, no és gaire adient per a una pallassa.

-A La sonrisa et demanaven un nom relacionat amb el medi hospitalari, i jo era la Interina Ninonino, una ambulància que, a partir d'una sèrie de modificacions, s'havia convertit en persona. Però Interina Ninonino era massa llarg i al final vaig quedar en Nino i jo ara m'hi sent molt identificada, encara que es tracti d'un nom masculí.

-Nino és el primer pic que es dirigeix a un públic adult, amb Tv or not TV?

-Volíem provar públic adult, perquè els ritmes són diferents. A l'espectacle no hi ha res de prou fort perquè un nin no ho pugui veure, però sí que és cert que els nins no poden agafar segons quins tipus de subtileses. Hi ha dobles sentits, dobles intencions, que només capten els adults.

-Què diries a la gent, als adults, per convèncer-los d'anar a veure un espectacle de clown?

-Jo els diria que no tinguessin por de venir a veure un espectacle de clowns, que no tot són pallassos per a nins petits. Que s'arriscassin un poc a veure altres maneres de fer. A Tv on not tv elsvolem fer passar una bona estona; dir coses que nosaltres volíem dir, però fer-ho a través de l'humor. Perquè és així com es poden dir més i millor les coses.

-I així, quin és el missatge que voleu transmetre amb aquesta obra en concret?

-No és un missatge concret, no volem adoctrinar ningú. Simplement posam un tema damunt l'escenari, i que la gent triï i reflexioni sobre el que ha trobat més interessant.

-I com ho feis, això? Com s'estructura l'obra?

-És un dia en la vida de na Nino a ca seva i la relació que té amb la televisió en el trascurs d'aquest dia.

-Què té de bo, i què de dolent, la televisió?

-Com ja he dit, nosaltres no en feim cap crítica, simplement ho deixam anar. El bo que té és que realment veiem na Nino divertir-se davant el televisor, però també ella mateixa s'adona de les conseqüències negatives d'aquell divertiment.

-La companyia Té a Tres té ja amb un bon ventall de propostes. Què és el millor de la vostra feina?

-Hi ha una frase, d'aquestes que corren per allà, que diu que nosaltres som uns grans privilegiats perquè som adults que continuam jugant i, a damunt, ens paguen per jugar. I és això el que m'atreu d'aquesta feina: el fet de la creació i de poder jugar.

-I podeu viure ara mateix de jugar?

-Va costant. Però vas fent coses: projectes educatius, doblatges... i a poc a poc, cada vegada més, podem dir que vivim de jugar i de riure.