M.M.RAYÓ. Palma.
Mots com potxó, cel de la boca o mineta són algunes de les paraules i expressions contingudes dins el Petit atles lingüístic del domini català, publicat el mes de novembre passat com la versió resumida de l'Atles Lingüístic del Domini Català (ALDC), del qual ja n'han vist la llum tres volums. L'ALDC és un referent pels filòlegs, ja que permet observar la gran riquesa del català mitjançant l'enorme treball impulsat, entre els anys 1964 i 1978, per Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colón, i que ara dirigeixen Lídia Pons i Joan Veny.
Precisament Veny afirma que en els anys en què va durar l'estudi «vàrem recollir molta informació especialitzada, que incloguérem dins el gran atles», i afegeix, però, que el seu nivell d'«especialització» provoca que tan sols els experts en la temàtica hi tinguin accés.Per això havia arribat el moment de «popularitzar» totes aquetes dades. Fou així com nasqué el Petit ALDC: «un treball sense aprofundiments d'alta filologia», però «bastit sobre una base de rigor científic» i que és, sobretot, «de consulta còmoda» per «estudiants universitaris, de batxiller i amants de la llengua».
Amb aquests objectius, doncs, es publica el Petit atles, que inclourà «nou volums que s'aniran editant en paral·lel als nou volums de l'ALDC». Joan Veny creu que bona part de l'atractiu d'aquesta obra de síntesi rau en les seves pròpies característiques, com «la selecció dels mapes lingüístics, en la qual es poden consultar les diverses accepcions d'una paraula o d'una expressió, els colors de les diferents fronteres lingüístiques o els comentaris que els acompanyen». En aquest sentit, sobre la tasca realitzada al voltant de la classificació «motivacional» dels mots, per tal de saber-ne l'origen i l'evolució, Veny reconeix el treball de «la guia del Diccionari etimològic i complementari de la llengua ctalana, de Joan Coromines, a banda de la immensa font del Diccionari» de Mossèn Alcover i Borja Moll.
Per poder aglutinar tota la informació del Petit atles, i que prèviament ha format part de l'Atles lingüístic del domini català, es recolliren dades de cent noranta localitats de parla catalana. «Es tractava», afirmà Veny, «d'estudiar l'equivalent dialectal de diferents conceptes», mitjançant una entrevista «amb persones que ja tenien una certa edat i de poca mobilitat, la qual cosa ens assegurava evitar l'excessiva contaminació en el seu parlar». El filòleg destaca sobretot, pel que fa a l'aportació de l'ALDC i del seu germà petit, «la possibilitat d'observar la gran diversitat dialectal» del català i, per tant, «la seva riquesa». És d'aquesta manera que ens podem assabentar de coses tan curioses com que hi ha localitats en les quals no saben què dir-ne del dit índex o que l'anomenin expressions tan interessants com agarrapulces, apuntador, dit de senyalar, el del costat del dit gros o dit del cul.
De la mateixa manera, la paraula calfreds també pateix d'aquesta varietat lingüística i pot vestir-se de diferents maneres i anomenar-se tremolins (Lleida), tremolons (Vinarós), esgarrifances (Girona), escarrufos (Eivissa), eriçons (València) o grifols (Sant Llorenç de Morunys). El mot geperut, que el Petit ALDC esmenta que està documentat des del segle XIII, s'expressa amb paraules tan sonores com bossut, gibòs o corbo, mentre que la paraula diarrea és una de les que té més variants populars al mapa lingüístic, on es pot trobar com a caganyes (Perpinyà), caguetes (Castelló de la Plana), cagarrines (Àger), cagueroles (Matarranya), cursos (l'Alguer) i corrences (Villalonga de Ter).
També l'expressió fer un petó té una gran diversitat de formes, entre les quals destaquen potó, potxó, bas, bes, beset, beso i besito. Tots ells fets, això sí, amb els llavis de Barcelona, els morros de Mallorca i els làbios d'Alzira.Làbios, que darrere amaga els ullals de Tossa de Mar, les canines de Sort, els claus de Menorca, els avellaners de Taüll, els dentons de Novelda, els colmillos de Cabanes de l'Arc o els colomellos de Vilafranca del Maestrat. Un enfilall de dents que servirà per fer un mos a Maó, un mossec a Tossa de Mar, una mossada a Fraga, una queixalada a Banyoles i, finalment, una mossegada a Palma.
