«El món no és Palma». Amb aquesta reivindicació, Pere Santandreu, director de l'auditori Sa Màniga de Cala Millor, vol demostrar la solvència del festival Dansamàniga, que aquesta setmana culmina la seva setena edició amb la projecció de dues pel·lícules, en el cicle Cine de dansa.
El festival Dansamàniga tanca doncs amb una valoració més que positiva dels seus organitzadors. Els músics de Bremen, de la Companyia Jove del Teatre del Liceu de Barcelona i sota la direcció de Marta Almirall (premi Nacional de dansa 2007) ha estat, segons Santandreu, un dels espectacles més vists i, «amb tots els ingredients per triomfar, obtingué un ple absolut», igual que les funcions de ballet clàssic. Per contra, les propostes més arriscades de dansa contemporània «costen més de programar i de consolidar: tenen un públic molt més específic i el nostre teatre, amb un escenari a la italiana, no és precisament el més adequat ja que hi manca proximitat», comenta el responsable de l'auditori.
Tot i aquest handicap, Santandreu no dubta ni un moment a programar dansa contemporània, ja que la voluntat del festival és, i ho serà sempre, «entendre la dansa com una cosa molt oberta i donar cabuda a totes les expressions del moviment».
Però aconseguir-ho no és fàcil, ja que el cicle Dansamàniga rep únicament el suport econòmic de l'Ajuntament de Sant Llorenç des Cardassar, que en sufraga el 100% del pressupost, valorat en gairebé 60.000 euros. «Si volem créixer com a festival fa falta un pressupost més generós i adequat i la implicació de més administacions», reivindica Santandreu.
I és amb aquesta voluntat de fer un festival «de Mallorca», que el Dansamàniga ha començat a expandir-se pels diferents pobles i teatres de l'Illa, que han acollit també alguns dels espectacles inclosos al festival.L'activitat que tanca aquesta edició, el cicle Cine de dansa (dijous i divendres a les 20.00 hores), n'és també un exemple, ja que les projeccions seran al renovat Centre de Cultura Sa Nostra de Palma. Segons el director del festival, «aquests dos films permeten entendre la dansa des de dos vessants ben diferenciats. The red shoes és un clàssic de l'any 1948 que mostra l'essència del ballet, mentre que Dancing in the dark és una peça totalment contemporània».
Una de les grans figures del festival, i baixa de darrera hora, havia de ser Víctor Ullate, que just aquesta setmana havia de presentar la seva fundació a Palma. D'aquesta absència, Santandreu se n'excusa afirmant que «a Ullate no se'l podia aconseguir amb tants de mesos d'antelació i quan nosaltres tancàrem el programa de mà, el mes de juliol, ja hi posàrem que era una activitat 'per confirmar'».
L'auditori de Sa Màniga ja fa feina per a l'edició de 2008 del seu festival, que tornarà a caracteritzar-se per la diversitat de l'oferta. La Companyia Nacional de Dansa II de Nacho Duato (5 i 6 de desembre) i Marta Almirall al capdavant de la companyia Roseland Musical, seran només alguns dels plats forts d'aquest festival, que s'ha atrevit a acollir una de les germanes més petites de les arts escèniques.
