Després de 10 anys d'haver passat el tràngol més gran de la seva vida, el transplantament de cor i la mort prematura del seu marit, Jaume Fuster, Maria Antònia Oliver es veu ara en cor d'explicar aquells sentiments que li havien estat ocults. Arraconada a la casa que fa 20 anys comprà a Biniali amb el seu company, Oliver continua escrivint i rebent el suport dels seus. L'homenatge d'anit passada a Lloseta és només un escaló més en l'extensa carrera de l'escriptora manacorina.

-Des d'aquesta casa, al cor de Biniali, com és la vida d'una escriptora. És com allò que deia Picasso, que si m'ha de venir la inspiració, que m'agafi treballant?

-La veritat és que jo no crec en la inspiració. Crec que en un escriptor, igual que en un pintor o fins i tot en un polític, allò important són els colzes. En la meva feina, no som gaire disciplinada. Generalment m'aixec i engeg l'ordinador, baix a la sala i prenc un cafè amb llet i totes les pastilles que em pertoquen. Després torn a pujar, llegesc el que vaig fer ahir, si no m'agrada ho esborr... Hi ha dies que faig d'onze a dues, n'hi ha que al capvespre m'hi torn a posar i n'hi ha que no faig res.

-I ara, en què treballau?

-Fins ara feia feina amb el llibre de contes Colors de mar i, un cop acabat, m'he atrevit, després de 10 anys, a fer la novel·la del meu transplantament i on també explic la mort d'en Jaume. Però no ho faig com una cosa personal. Són dos personatges diferents a nosaltres, amb oficis diferents, noms diferents i circumstàncies diferents. Però a un li han de fer un trasplantament i l'altre es mor.

-Hi ha un abans i un després del transplantament i de la mort d'en Jaume?

-El transplantament de cor va ser una expierència molt forta. Me'n record que, mentre estava en llista d'espera en Jaume em va dir «donaria tots els milions del món perquè ara ja estassis transplantada» i jo li vaig dir que no, «jo ho vull viure tot». És una experiència que m'havia tocat viure i ho volia fer plenament. Però després, que al cap de tres mesos diagnosticassin el càncer d'en Jaume va ser molt dur. La vida és molt injusta.

-I no ho heu explicat mai, a través de les paraules, tot això?

-Ara ho estic fent en aquesta novel·la. Hi explic totes les coses que em van passar i, a mi i a tota la gent que estava al meu voltant i veia com patia.

-L'operació, la mort... Sempre heu dit que després d'això us vàreu quedar com a bloquejada, que no podíeu escriure.

-Bloquejadíssima. Les paraules no m'eren amigues. No trobava els mots, les frases. Era incapaç de verbalitzar els meus sentiments i, per tant, tampoc no podia verbalitzar els sentiments dels meus personatges. L'any 2000, Editorial 62 em va dir que volien treure alguna cosa meva. Em van dir: «en jaume ho hagués volgut» i jo vaig intentar refer Tallats de lluna, que ja tenia mig escrita. I ho vaig fer, però l'endemà d'entregar-la em van ingressar a l'hospital a causa del sobreesforç.

-Us costa escriure ara de tot allò.

-Ara em costa escriure sobre qualsevol tema. És una qüestió mèdica; els immunosupressors que prenc pel cor em dispersen. I després de prendre aquest tipus de medicaments durant deu anys, i de saber que els hauré de prendre tota la vida, em provoca dispersió. He de fer un esforç per concentrar-me i a vegades, a la meitat de l'esforç ho engeg tot a rodar i me'n vaig a passejar.

-Des de la primera novel·la han estat 40 anys dedicats a la literatura. Era aquesta la vida que volíeu?

-Potser m'hagués agradat ser un poc més aventurera. De petita volia ser des d'artista de cine a hostessa de vol. Però a poc a poc l'escriptura anà agafant força i quan em vaig casar amb en Jaume decidírem que ens dedicaríem a escriure i ens hi faríem professionals.

-És doncs possible viure de la literatura.

-És possible tot i que a vegades ho passes molt malament pels doblers. Però vas fent coses una traducció, una programa de televisió, articles als diaris. Fins i tot, em vaig passar un estiu fent llibres de «como tener éxito en la vida», sota pseudònim és clar.

-Teniu algun dubte, després de 40 anys?

-A vegades sí, a vegades no. Sovint agaf llibres meus i hi trob coses que estan mal fetes i m'agradaria canviar-les.

-Amb vista al futur, algun desig?

-M'agradaria molt tenir una néta. Jo que mai vaig voler tenir fills i ara em mor per tenir un nét o una néta. La meva traductora a l'anglès m'ho deia «tu tens enyor de padrina», perquè a totes les novel·les sempre hi surt una senyora gran que és un pal de paller de la novel·la. Jo, d'això, no n'era conscient i ara que ho he vist li don tota la raó del món.