M'ho recomanaren un dia: si volia menjar bé i a un preu raonable, el millor era anar al restaurant Chez Nous, a la rue de Marseille de Tunis. Aquells dies vagava per la capital. No tenia cap programa massa dissenyat, així que un dia m'embadalia amb els mosaics del museu del Bardo i l'altre admirava el gènere exposat a les parades del Mercat Central. Intentava copsar tots els caires de la ciutat que -algú m'ho va confirmar- ja tenia més d'un 80% d'europea. Però, malgrat tot, encara cada dia sortien els venedors de ramets de gessamí. I els homes en compraven i se'ls posaven damunt l'orella.

A vegades, quan caminava sense rumb, anava a parar a la plaça amb la tomba d'Anselm Turmeda. No m'agradava massa, amb aquell folre de pedra de Santanyí que l'havia deixada massa nova, com de xalet vora mar. Nova de feia temps, perquè ja estava plena de gargots fets amb llapis. A la paret esquerra algú hi havia dibuixat, alt com un home gran, un pardal enravenat. També un empleat de la neteja hi tenia el seu carretó recolzat a la porta. Passar per aquells carrers -un laberint, per a qui no ho feia cada dia- sempre tenia sorpreses. I era ben difícil endevinar a la primera el bon camí per sortir-ne.

Les hores de vagar per aquí i per allà eren el millor aperitiu per, ja ben d'hora, fer camí cap a un restaurant on menjar bé i seure una bona estona. És per això que el restaurant Chez Nous era el lloc ideal. A la terrassa, -en realitat uns metres del carrer per als vianants- amb ombrel·les que protegien del sol i plantes que feien un tancat, m'hi trobava molt bé. Llavors venia el cambrer, que ja em coneixia d'altres dies, a proposar-me els millors plats del dia. Jugant amb els raigs de sol, que es volien filtrar entre les ombrel·les i les plantes, tastava el vi de Mornag i menjava el peix del golf de Tunis, o potser de Kelíbia. Estava totalment d'acord amb el poeta, perquè -em feia saber a mi mateix- ahir ja no existeix i demà encara no ha arribat. I ara ja se'n va, però avui encara és avui!