Fins a 80.000 wats de so, 400.000 de llum i vídeo i, el més important, un cor de 9.000 veus disposades a donar-ho tot per una espurna de romanticisme. El concert d'Alejandro Sanz ahir a la plaça de Toros de Palma es caracteritzà per la seva espectacularitat. Espectacular en la posada en escena i espectacular també ens els sentiments i la connexió envers el cantant i les seves fans, que feia tres que esperaven una oportunitat com aquella. Algunes, fins i tot, feren coa a la porta de Coliseu des de primera hora del dematí. A les 22.00 hores en punt, gairebé amb una puntualitat britànica, els llums de la plaça de Toros s'apagaren i un fort i eixordador clam es pogué sentir des de metres, potser quilòmetres, enllà. Habituat a aquests crits, el cantant madrileny sortí a escena vestit amb uns texans, una samarreta blanca i una americana negra i, ficant-se el públic a la butxaca, corejà «que hermós és veure això, de veritat». Sanz es presentà a Palma el concert anunciant «aquest és el nostre viatge, és com un ésser viu, i volem passar-ho amb vosaltres i fer-ho de la millor manera».
El tren de los momentos, tema que dóna nom al seu disc i també a aquesta maratoniana gira, fou el primer tema del vespre, en un concert que s'allargà durant més de dues hores i en què no faltaren tampoc els seus grans clàssics, com Corazón partido, Mi soledad y yo, La fuerza del corazón o Y si fuera ella.Moments d'altes dosis d'emoció en els quals el cantant, conscient de la seva picardia, es desfeia amb el públic en un dels dos braços que sobresortien de l'escenari. Un escenari, de 48 metres de llarg, que comptava amb múltiples pantalles de vídeo i sis braços mòbils de llum que omplien de colors i efectes un concert que, per a molts, serà difícil d'oblidar. Damunt l'escenari una pomposa banda de dotze músics acompanyaven el cantant. La banda estava formada per Alfonso Pérez (teclat, guitarra i veus), Luis Dulzaides (percussió), Carlos Martín (trombó, teclats i percussió), Steve Rodríguez (baix), Selan Lerner (teclats i cors), Nathaniel Townsley (bateria), Christopher Hierro (teclats i cors), Txell Sust (cor), Sara Devine (cor), Javier Vercher (saxos i flauta) i Luis Aquino (trompeta), dirigits per Mike Ciro (també a la guitarra).
Una banda d'excepció per a un músic que, malgrat haver passat per mals moments (fa poc va estar de baixa dos mesos per estrès) demostrà que és una de les grans veus del panorama musical espanyol. El tren deixà Palma direcció a la Corunya, els moments, però, els deixà en el record dels que tornaren a omplir el Coliseu.
