El director de cinema suec Ingmar Bergman morí ahir a 89 anys. Qui és considerat un dels cineastes més influents de la segona meitat del segle XX finà a la seva residència de l'illa de Faro, al mar Bàltic, on vivia retirat des del 1985, acompanyat per la seva família.

La seva filla, la també realitzadora Eva Bergman, fou l'encarregada de comunicar el fet. Tot i que no explicità les causes del traspàs, sí que apuntà que havia mort de manera «pacífica i tranquil·la».

La notícia commocionà ahir el món del cinema i provocà les demostracions de condol de la cultura i la política sueques. El primer ministre suec, Fredrik Reinfeldt, elogià en un comunicat públic la immortalitat de la seva obra i l'esperança que «la seva herència sigui cuidada i desenvolupada durant molts anys».

Bergman va néixer el 14 de juliol de 1918 a Uppsala, al nord d'Estocolm. El seu pare, un pastor luterà estricte i autoritari, marcà la infància del fill. El cineasta va créixer en un ambient repressiu que influí en el seu caràcter i en la seva obra per sempre i que es veié obligat a combatre creant un món de fantasia, tal com explicà més tard.

Després d'estudiar art i literatura a Estocolm, Bergman es va dedicar a escriure i a dirigir obres de teatre, la seva gran passió. Durant la seva extensa carrera va dirigir més de cent obres de teatre, desenes de programes de televisió i més de quaranta llargmetratges.

La seva trajectòria cinematogràfica començà el 1944, quan va escriure el guió de Tortura, que dirigí el també suec Alf Sjoberg. El film, que va obtenir diversos premis, causà un gran enrenou en el país, ja que en qüestionava el sistema educatiu. A partir d'aquí, Bergman va aprendre tots els aspectes tècnics de la cinematografia, des de la il·luminació i el so fins al muntatge, per tal de controlar el conjunt de la realització de les seves pel·lícules.

Després de dirigir quatre films amb guions d'altri, estrenà La Presó (1948), la seva primera pel·lícula com a guionista i director, que ja recull els interrogants existencialistes que marcaren la seva obra. Amb aquesta cinta va obtenir el reconeixement internacional. Poc després, consolidà la seva carrera amb l'estrena de Somriures d'una nit d'estiu (1955), per la qual guanyà el premi especial del jurat en el Festival de Canes.

La seva següent pel·lícula, El setè segell (1956), una al·legoria de la relació de l'home amb Déu i la mort, es va convertir ràpidament en un clàssic del cinema i l'elevà a l'olimp del setè art. A aquest film el seguiren més de trenta obres en les quals reflectí la seva tràgica visió de les relacions humanes i per les quals recollí una gran quantitat de premis. Entre aquestes destaquen Maduixes salvatges (1957), premi a la millor direcció a Canes; i El déu de la donzella (1960), Oscar a la millor pel·lícula en llengua estrangera, entre d'altres.

El seu cinema ha influït altres cineastes com Woody Allen, que es declarà admirador de Bergman.