Metge jove, militaritzat, qui amb els anys serà el científic universal, premi Nobel i glòria no només de la ciència sinó també del pensament i la literatura, és destinat a la «perla de les Antilles», és a dir, Cuba. Passa el seu mes que diuen d'aclimatació però no serà fàcil, i llavors, l'envien a l'hospital militar de Vista Hermosa, protegit per un fortí, però aïllat en la selvàtica «manigua», valgui la redundància. Els «mambises», cubans rebels, són per tot arreu i Santiago, allà, a la seva infermeria, hi ha dos centenars de malalts, la majoria de paludisme. La medicina ignora encara que el transmissor de tan terrible dolència és el mosquit «Anofeles claviger», el qual conviu amb altres bestioles que seguit, seguit, envaeixen les parets i els matalassos: puces, escarabats, formigues...El paludisme també acabaria per tocar el futur savi i poc temps després experimentava ja els forts efectes de la febre. Sembla que les picades de mosquits eren cosa de cada dia, malgrat les dosis de sulfat de quinina presa pels oficials i soldats. D'això escriuria Santiago: «I que ho és de terrible la ignorància! Si per aquella època haguéssim sabut que el vehicle exclusiu de la malària és el mosquit, Espanya hauria salvat milers d'infeliços soldats... N'hi hagués hagut prou a protegir els nostres llits i lliteres amb simples mosquiters o netejar de cucs Anofeles els embassaments propers...» Cajal, que contagiat com quasi tothom, es troba molt malament, dedica els seus moments de millora a estudiar anglès, puix sap que a la llarga serà l'idioma universal dels polítics, del comerç i dels científics. Però té por de la mort. Tant de la mort pacífica, per malaltia, com de la mort violenta, en qualsevol combat. Els rebels ataquen un dia l'hospital i sans i malalts han d'agafar els fusells. Els guerrillers, al davant de tal defensa, es reten. Però Cajal, que ja no creu en glòries militars, a la vista de tanta mortandat inútil, sent una gran frustració i escriu: «Una vegada més es frustrava, per fortuna, el meu boig anhel de bèl·liques empreses. Dins el meu estusiasme, havia oblidat sovint que el meu deure no era la lluita sinó curar els que tenen mal. Bé es pot veure que l'ànsia estúpida de fama, de vanaglòria, em perseguia fins al llit del dolor». Aconsegueix un mes de permís, realment un transllat, i així pot descansar uns dies a l'Havana, recobrant forces. Els capvespres va a la tertúlia d'un cafè, «El caballo blanco» i comença a enfadar-se per un motiu ben just: No li han pagat un cèntim des que posà peu a la colònia. Reclama, protesta a l'administració i li fan menys cas que si estàs boig. El doctor Grau, cap del cos de Sanitat, i per tal de fer-lo callar, fa una col·lecta entre els seus amics i en arribar els pagaments retardats, ja els retornarà. Cajal veu que tot això cau malament entre els seus companys d'armes i el millor és posar terra pel mig. Això arriba quan ha d'incorporar-se, poc després, a la «trocha militar del Este», un indret encara més poc sanitós que l'anterior... I dirà el savi: «Mirau com administraven les colònies! Era d'esperar un imminent desastre!»