Des d'un mirador havíem mirat i admirat totes les belleses possibles escampades dins el Wadi Dhahr. Un jove amb un falcó, que tenia les urpes quasi clavades a la seva mà, ens havia fet avinent l'enveja de sobrevolar aquell lloc que s'estenia als nostres peus. No hi havia res que desentonés del conjunt, perquè era una combinació perfecta dels desnivells del terreny amb les construccions que, com castells de joguina, s'alçaven allà on no hi era possible el conreu. Volar per aquells paratges "com a estones ho feia el falcó del jove iemenita" encara hauria donat més possibilitats de no deixar cap racó sense visitar. Com que el vol era impossible, tornàrem a la carretera per fer els pocs quilòmetres que hi havia per entrar-hi de ple i visitar un dels llocs més visitats i, segurament, més fotografiats de Iemen: Dar Al Hajjar, o el Palau damunt la Roca. És, literalment, un immens palau els fonaments del qual són una roca grandiosa que, segons des d'on es mira, sembla impossible que es pugui accedir al seu interior.

I allà, dins aquell indret tocat per la mà de l'home i de la mare naturalesa, un grup d'amics havien desembeinat les seves jambies i es llançaven a una dansa que mesclava per igual la duresa d'una gent acostumada a lluitar i la part tendra que tothom du dins el seu cos. La festa era totalment masculina, perquè es tractava de celebrar un matrimoni. Els homes ho feien als peus del palau encastellat damunt la roca. Cal suposar que la núvia i les altres dones ho festejarien per la seva banda, però a algun indret a resguard de les mirades masculines. El nuvi pacient es mirava la feta. Potser a la seva cara s'hi dibuixava resignació o tristesa, perquè hi estava com si tot ja formés part del destí i sense cap possibilitat d'aturar-ho. Duia una vestimenta, l'habitual de cada dia, composta per una mena de tovallola que li arribava fins a mitjan cama, una camisa blanca i una americana. També un mocador pel cap i un, de vermell, damunt l'espatlla esquerra. No hi mancava la jambia, amb un ample cinturó brodat, penjant enmig de les cames. I, perquè el nuvi era ell, anava coronat amb flors de paper. Amb una abraçada li vaig donar les gràcies per estar allà, per existir posant vida a un paisatge de meravella. Molt més difícil va ser que acceptés un regal amb el qual volia contribuir a la seva festa. I a la seva felicitat, si fos possible.