F.PEREYRA. Palma.
En el seu nou envit, el Jazz Voyeur Festival s'ha endinsat en la proposta més autòctona del cartell. Una elecció potser promoguda més per la repercussió i espectacularitat assolida en la seva última incursió discogràfica i enaltida pels diferents mitjans de comunicació, que no per la seva vertadera qualitat musical.
I és que el plantejament de la Conxa Buika mallorquina, fins i tot constituint un referent a tenir en compte per a qualsevol festival prou extens i d'exigibilitat limitada, difícilment suporta el pes d'una jornada amb l'actual previsió del Festival; ja que a un concert per mes, no es poden permetre jornades de tràmit com la viscuda el passat dissabte en el Teatre Principal, en la qual el soroll va superar amb escreix el nombre de nous.
Però clar, la cantant estava amb el seu públic, aquest que l'ha vist créixer artísticament i al qual no va importar pagar una entrada cara del Principal quan no fa gaire temps podia escoltar-la en els barets de Ciutat, i encara que no aconseguís esgotar tot el paper posat en venda, com ha succeït en algun altre concert forà, la resposta va resultar prou significativa. Més d'acord amb un resultat que es manté just per sobre de l'aprovat -siguem benevolents- i amb un directe que dista anys llum del que podem arribar a escoltar a l'àlbum. I és que qualsevol semblança al so de la banda que va acompanyar Buika en el seu concert palmesà amb el que l'abrigà en el disc, és pura coincidència.
El grup es va quedar tremendament curt en el musical, i escàs en l'imaginatiu, amb escassíssimes aportacions i les que hi va haver, no varen adquirir la substància necessària. Amb aquest panorama, no li va resultar gens difícil al pianista Iván González Lewis Melón guanyar punts sobre la resta de músics, mostrant simplement alguns reflexos d'originalitat. Tampoc aquesta veu que es perfila més en el crit que en la profunditat, falta de matís i, el que és pitjor, sense arribar a convèncer en el seu plantejament, va ajudar gaire a un resultat musicalment satisfactori.
Com calia esperar, i allunyada d'aquella primera producció discogràfica al costat del pianista Jacob Sureda, amb la qual més s'ha apropat al jazz i de la qual sembla renegar, la cantant, amb obertura de Daniel López a la guitarra, va abordar essencialment el repertori del seu tercer àlbum. Un recorregut cenyit més al flamenc i que encara que va mostrar aparences de latinitat, es va forjar al marge de la negritud.
Te camelo, Ay de la meva primavera, Nostalgias, Mi niña Lola -el seu tema més popular i que dóna títol a l'últim disc elegit com millor àlbum de cançó espanyola en la XI edició dels Premis de la Música-, Ojos verdes, Bulería alegre -en el qual ha pogut obviar aquesta espècie d'scat poc afortunat- o Miénteme bien -crec que inèdit fins al moment-, van anar succeint-se fins aJodida pero contenta que posava punt final abans d'un bis ple de reconeixements. De la cantant per als qui s'han mantingut al seu costat, i del públic que no va perdre l'ocasió per brindar-li una desmesurada ovació. Però en qualsevol cas, molt millor si la immensa majoria va acabar més feliç i contenta que no impertorbable i fotuda.
Al cap i a la fi, va ser una jornada que imaginam que no subscriurà cap pàgina de relleu en la història del Jazz Voyeur Festival i que, com vaig apuntar, va resultar de tràmit, d'excessiu tràmit.
