El poeta Antonio Gamoneda experimentà ahir, a punt de complir 76 anys, una de les jornades més emotives i intenses de la seva vida en rebre el premi Cervantes, màxim guardó de les lletres hispanes, de mans del rei Joan Carles. A la solemne cerimònia que cada 23 d'abril -dia en què es commemora la mort de l'autor del Quixot- té lloc al paranimf de la Universitat d'Alcalá de Henares, Gamoneda aconseguí commoure a l'auditori amb una dissertació centrada en la influència que ha deixat la pobresa i l'adversitat en l'obra dels escriptors que les han patides. Minuts després de rebre de mans del rei el prestigiós premi, Gamoneda començà a parlar de com d'«increïble» li resultava quedar-se amb el premi Cervantes 144 dies després que la reina el distingís amb el premi Reina Sofia de poesia iberoamericana.
«Increïble», però «cert». Dues paraules que formen part de les «causes i conviccions» d'aquest creador, perquè «increïble i certa és també, en la seva essencialitat, la poesia», afirmà Gamoneda. La vida del poeta lleonès (va néixer a Oviedo el 1931, però des dels tres anys viu a Lleó) no ha estat fàcil. Quedà orfe de pare quan amb prou feines tenia un any i ha conegut «la penúria i la feina alienable» Gamoneda va pronunciar un dels discursos més profunds i bells que es recorden en els últims anys. Un discurs llarg, intens, carregat de referències i de noms d'escriptors per parlar de la influència de la pobresa en l'obra de Cervantes i en la creació en general. «Parlar des de l'interior de la pobresa no és el mateix que solidaritzar-se amb la pobresa... El sofriment de causa social és el nostre sofriment i penetra de manera imprevisible la nostra consciència lingüística». El poeta que ha sabut convertir el dolor en bellesa tingué ahir un dia ple. Acompanyat de la seva dona, Angelines, de les tres filles i de la seva néta Cecilia, nom que dóna títol al seu darrer poemari, Gamoneda rebé el reconeixement oficial i popula de tots els presents a la sala.
