P.GIMÉNEZ.Palma.
L'artista Rafael Mahdavi sorprenia fa poc més de dos anys amb una sèrie de quadres a partir dels quals tractava de reprendre «les preocupacions artístiques inicials cercant de reestablir la base del meu panteó artístic».

«Quasi per osmosi», el pintor va ara més enllà i torna a la Joan Guaita per inaugurar avui vespre una exposició, que dedica als seus pares i que aplega un conjunt d'obres «que presenten una síntensi del l'alfabet que compon el meu món visual».

Dotze quadres, llapis sobre llenç, que li permeten recuperar la màgia d'altres tècniques originals que es perceben en la base de la pintura com són el dibuix i pintar sobre bastidor, recullen «imatges i símbols que ja han aparegut abans en la meva obra», assenyala Mahdavi, i que donen les claus per entendre el treball de l'artista: les sabates, «el meu espai més íntim i més honest»; l'aigua, que per les seves qualitats, incolora i insípida, permet reflectir «el meu interès pels sentits»; la copinya, «antídot per a la soledat perquè permet escoltar el teu propi interior»; o les mans, «que acudeixen per ajudar»... són alguns dels símbols que Mahdavi enumera i que es reconeixen en una sèrie presidida pels retrats dels seus pares, Ana María i Mohamed, ja morts.

Creador i docent, per Mahdavi donar les claus del seu art és important perquè mirar un quadre és molt més que detenir-se en la imatge. «S'ha de saber accedir al contingut» de la mateixa manera que «quan llegeixes un poema de Kavafis no et quedes amb la gràmatica, has de llegir entre línies». De fet, «en pintura hi ha una arqueologia de la gestualitat pictòrica que t'ajuda a descobrir allò invisible», afirma el pintor.

Per Mahdavi, la societat actual «ha glorificat el món de l'art» fins al punt que «l'art contemporani s'ha convertit en una espècie de club». El pintor, que diu que cerca sempre «un tipus d'art que m'ensenyi alguna cosa», destaca que la democratització de la imatge ha contribuït a aquesta glorificació, «perquè ha donat a l'espectador llibertat per elegir».