A .R./J.B.Palma.
Una vegada més el considerat millor directe d'Espanya no va decebre. I és que, com si del primer concert es tractàs, Manolo García es va entregar, literalment, a les més de 7.000 persones que es van reunir a la plaça de toros de Palma.

El cantant, com sol fer en els seus concerts, es va barrejar entre el públic, el qual no va deixar de ballar i taralejar totes les seves cançons en les més de 2 hores i mitja que va durar el concert.

L'artista féu de l'escenari un preciós quadre en el qual no va descuidar el més mínim detall: llums, globus, molinets de vent, entre altres elements... Sense oblidar les dues enormes pantalles de vídeo que van permetre al públic seguir de prop tots els seus moviments, a més d'altres imatges que acompanyaven les cançons.

Però els protagonistes del quadre van ser García i la seva banda. Para que no se duerman mis sentidos, el seu últim disc, va ser interpretat íntegrament. També va repassar els seus anteriors àlbums. De Arena en los bolsillos va interpretar entre altres cançons: Zapatero, San Fernando, Viernes i Pájaros de barro, que el públic va acompanyar amb les mamballetes. Durant la cançó Somos levedad del seu segon disc en solitari, Nunca el tiempo es perdido, el català es va llançar al seu públic, que l'elevà per sobre. Però Manolo García no va poder deixar de banda el seu passat com a lider de l'Último de la Fila. Sara i Como un burro amarrado en la puerta del baile van ser les elegides d'entre tot el repertori del que fou el seu grup. En aquesta darrera va fer pujar dues fans a l'escenari perquè poguessin ballar-la amb ell.

Manolo García és sinònim d'humilitat, qualitat i saber fer. Cantants com ell, capaços de barrejar-se entre la seva gent per cantar-los de prop, escassegen al món musical. L'hem de cuidar.