J.N.Palma.
L'historiador, crític d'art i professor de l'École National des Arts Decoratives de París Jean-Louis Pradel parlà ahir a Es Baluard sobre Què pot la pintura enfront dels mass media i la mundialització liberal? A través d'Erró i obres d'altres artistes de la figuració narrativa, com també alguns precedents que hi conduïren, Pradel aprofundí en els orígens d'aquest moviment i els motius que el feren aparèixer. Referint-se a Erró com «un dels herois» d'aquest moviment, s'endinsà amb detall en els conceptes que identifiquen aquest corrent, del qual l'artista islandès, a qui el museu dedica actualment una retrospectiva, en fou un dels pares.

Després de sofrir tota la violència i l'opressió dels totalitarismes i el bany de sang de les guerres mundials del s. XX, els moviments d'avantguarda servils al poder establert que venien un futur feliç es dilueixen als anys seixanta. «Succeí una cosa bastant estranya», digué Pradel, «una generació decideix no inventar un futur feliç, que disfressàs la desfeta i el mal moment, no inventar un nou segle XX, sinó assassinar els seus pares immediats». No es tractava, digué l'expert, de «fer net, sinó més aviat de tancar el parèntesi obert per les avantguardes». Sorgí així l'art povera a Itàlia i eMinimal art als Estats Units, moviments quasi paral·lels a la figuració narrativa que emergia des de París. Amb aquesta, es reivindicava la pintura per contar coses que la història sublim situava vora la quotidianitat. Es «mataven» els conceptes formalistes de Marcel Duchamp com «l'enemic a batre perquè tornàs a aflorar la pintura». Aquí se situa Erró, un artista per lluitar contra la uniformització del món sense obviar la seva insolència i menyspreant les constriccions efímeres del sistema.