P.GIMÉNEZ.Palma.
El president de la Reial Acadèmia d'Estudis Genealògics, Heràldics i Històrics, Román Piña Oms, presentà el primer conferenciant de l'horabaixa, mossèn Antoni Gili Ferrer, que va realitzar una aproximació a La saga dels Blanes.
El genealogista, científic i investigador de la història es remuntà fins al segle XVI per descobrir els orígens i situar el llinatge Blanes a Mallorca, concretament a Artà. A partir d'aquesta data, qui fou també director del Museu d'Artà realitzà un exhaustiu repàs a la història d'aquesta família. Els Blanes «no varen ser ni grans propietaris, ni arrendataris», però al llarg del temps varen deixar la seva petjada al municipi mallorquí, malgrat els nombrosos moviments dels Blanes al llarg dels segles.
El genealogista historià algunes de les figures més importants de la nissaga com Montserrat Blanes, fins a arribar a la de Rafel Blanes Mestre, progenitor dels protagonistes de les intervencions que seguiren. El president de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Sebastià, Jaume Mir, cedí el torn de la paraula al secretari general de l'acadèmia, Rafel Perelló Paradelo, «per recuperar el personatge» del pintor Pere Blanes.
Perelló repassà la trajectòria vital i artística del pintor Pere Blanes Viale, que «s'inicià en el retrat al taller de Miquel Jaume Bosch». Segons l'expert, el pintor mantindria aquest gènere com una constant en la seva trajectòria, que desenvolupà a Puerto Rico, Mallorca, París i Urugai aleatòriament.
Segons Perelló, mentre que a Mallorca descobrí i sucumbí a «la seva llum i al paisatge», les seves estades a París significaren l'eclosió de cromatisme als seus quadres. Blanes feia del color l'«expressió del seu sentiment creatiu», afirmà el crític. Paisatges, escenes costumistes (algunes de realistes com La pobresa, i altres de precostumistes) varen ser els temes que dominaren l'obra de Blanes, figura clau «per a la renovació de la pintura a Montevideo».
Rafel Perelló trobà un punt d'inflexió important en l'obra del mallorquí a principis del segle XX, quan alternà estades a Mallorca, que viu «els nous aires modernistes que aporten autors com Rusiñol, Gelabert o Pilar Muntaner», i París, «coincidint amb els fauvistes i l'eclosió naïf». Tot això, segons l'expert, propicià «la consolidació del llenguatge plàstic que desenvoluparia després» i que advocà cap al 1914 «el decorativisme i simbolisme» dels seus paisatges finals, que combinà també amb obres de caire històric fins a la seva mort, el 1928.
Per últim, el doctor Bujosa donà la paraula a José Luis Nieto. El doctor de la Universitat de Saragossa parlà de la figura d'El malaurat investigador Tomàs Blanes Viale. Nieto començà el seu discurs justificant la seva decisió d'aprofundir en la vida i l'obra científica de Tomàs Blanes «per la relació d'aquest jove estudiant mallorquí amb la denominada primera escola histològica de Cajal», un grup de joves avantatjats que es reuniren entorn de Santiago Ramón y Cajal.
«Mentre el seu germà bessó Pere s'iniciava en la pintura», apuntà Nieto, Tomàs Blanes es va traslladar a València per iniciar els seus estudis de medicina seguint la tradició del seu pare. La seva estada a la capital del Túria va ser breu, prou com per «obtenir el seu trasllat i continuar la seva formació mèdica a la Universitat Central». És a Sant Carles (el 1896) quan el mallorquí s'integra a la càtedra d'Histologia de Ramón y Cajal, «on contribuí a les investigacions del científic aragonès» fins a la seva tràgica mort, el 1900, a conseqüència de febres tifoidees i sense haver conclòs la seva llicenciatura. Malgrat la seva escassa relació, «Cajal sempre considerà Blanes com un dels seus deixebles predilectes», que l'ajudà a investigar «les característiques histiològiques dels centres nerviosos de l'olfacció». Afegí que la confirmació que va fer el mallorquí «continua vigent en els moderns tractats de neurociències».
