Antonio Isasi-Isasmendi, realitzador nascut a Madrid el 1927, ha estat capaç d'estrenar una pel·lícula a Nova York en 48 sales i de dirigir noms com Jack Palance o Karl Malden. Va ser un fill de la guerra i a punt va estar de ser enviat a Rússia. En lloc d'això es va ficar en un cine a vendre caramels per treure endavant la família. Sense trepitjar mai un col·legi, va conèixer els racons del cine i ho aprengué tot del setè art des de dins.

"Us agrada el cine que s'està fent actualment a Espanya?
"Està molt bé, encara que hi ha potser massa saturació. El nostre cine ens costa moltíssim i no tenim un mercat a fora. De les 80 pel·lícules que es fan a l'any, tres tenen èxit i en funcionen 10.

"Potser per aquesta qüestió Europa necessita protegir el seu cine subvencionant-lo davant el d'Estats Units?
"Els Estats Units són els inventors del cine i les seves pel·lícules no necessiten subvenció. Tenen una potència de difusió tan important que el de menys és el que costa la pel·lícula. A Europa han fet falta sempre subvencions per poder competir amb el nord-americà i això que consider que el cine europeu és molt més interessant. Allà, en general i llevat de meravelloses excepcions, es fa un cine com de broma.

"Era molt complicat fer cine els seixanta?
"Nosaltres passàvem dues censures. Una era la censura del guió, amb la que donaven el cartró de rodatge que era imprescindible per aconseguir pel·lícula o poder situar la càmera en algun lloc. I després quan rodaves necessitaves el cartró d'exhibició, que era obligatori aconseguir sota pena de tancar el cine. Qualsevol tema que tocàs l'eròtic, el polític o la crítica social podia fer que et tallassin o et desvirtuassin la pel·lícula. Era terrible.

"Dècades després, el cine espanyol es posava de moda...
"El cine espanyol va tenir un bon moment perquè havia d'arribar. Igual com en la seva època el cine francès o el cine italià era famosíssim i va aconseguir conquerir el públic del seu país, a Espanya havia de passar una cosa similar. Va ocórrer després de la Transició, encara que va costar moltíssim i va ser fruit d'una generació nova que lluitava per un altre tipus de pel·lícules sense la condició de la censura i que va interessar el públic. De sobte apareix Almodóvar i agrada, o ara Amenábar.