L'escultor basc Eduardo Chillida va morir ahir dilluns a l'edat de 78 anys a la seva casa de Sant Sebastià. Chillida, que havia nascut el 10 de gener de 1924 en aquesta ciutat basca, patia una malaltia cerebral degenerativa irreversible. De fet, ja feia mesos que l'escultor es trobava malalt, i el seu estat de salut s'havia degradat considerablement des de març. Dissabte passat, precisament, es va dur a terme la celebració del 25è aniversari de la seva obra més representativa, La pinta dels vents. Eduardo Chillida Juantegui era el tercer fill del matrimoni format per Pedro Chillida Aramburu i la soprano Carmen Juantegui Eguren. La família va residir al costat de l'hotel Biarritz de la capital donostiarra, propietat dels padrins. Als dotze anys va passar tres mesos a França amb l'objectiu d'aprendre'n l'idioma. Primer a París, a la casa del doctor Camus, i després a Melun.
Finalitzada la seva etapa escolar en un col·legi de Sant Sebastià, amb 19 anys es va traslladar a Madrid per començar la carrera universitària d'arquitectura. Va residir al col·legi major Jiménez de Cisneros. Llavors va adquirir gran reputació com a porter de futbol de la Reial Societat. Però quatre anys més tard una lesió el va obligar a abandonar el futbol. Alhora va interrompre els seus estudis d'arquitectura. Va romandre a Madrid i va acudir a classes de dibuix en una acadèmia privada. Llavors va començar a fer escultures.
El 1948 va viatjar a París, on les escultures clàssiques dels grecs exposades al museu del Louvre el van impressionar vivament, fins al punt que influirien a la seva primera gran obra. L'escultura Tors reflecteix les influències que va tenir sobre ell l'escultor Brancusi i la seva estilització de les formes. Va ser en aquests moments quan va fer amistat amb el pintor Pablo Palazuelo, l'estudi del qual havia visitat a Madrid. Un any més tard Bernard Dorival, conservador del Museu d'Art Modern de París, va convidar Chillida i Palazuelo a exposar al «Salon de Mai». Ja el 1950 de nou va participar al «Salon de Mai», aquesta vegada amb la seva obra Forma. De tornada a Donostia, es va casar amb Pilar de Belzunce. Junts es van traslladar a Villennes-Sous-Bois, a Seine-Et-Oise. Louis Clayeux va seleccionar les obres de l'escultor Tors i Metamorfosi per a l'exposició Les Mains Ebloues de la galeria Maeght de París.
A partir de 1951, Chillida va començar a mostrar una gran preocupació per la caracterització dels llocs i així, la seva primera escultura abstracta en ferro, Ilarik, recorda les esteles funeràries basques. El 1954 va realitzar quatre portes de ferro per a la nova basílica dels monjos franciscans d'Aranzazu, obra de l'arquitecte Francisco-Javier Sáenz de Oiza. El dia 19 d'abril, per suggeriment de Pablo Palazuelo, Chillida va fer la seva primera exposició individual a la galeria Clan de Madrid. Per invitació de l'arquitecte Ramón Vázquez Molezún, va participar en la X Triennal de Milà, on rebé un diploma d'honor. La seva primera exposició va tenir lloc a Madrid el 1954, i a partir d'aquell moment començaren a succeir-se els premis nacionals i internacionals, que ja no pararen fins al final de la seva vida.
Durant deu anys es va dedicar al ferro i cap a la dècada dels 60 va tornar a les grans escultures en granit. El 1959 també va tallar la seva primera escultura en fusta, a la qual seguirien obres en acer i després els seus primers aiguaforts. A mitjan anys 60, després d'un viatge a Grècia, creà la seva primera obra en alabastre, titulada Elogi de la llum I. El 1971 conegué el poeta espanyol Jorge Guillén, de qui il·lustrà el llibre Més enllà, i un any després va realitzar l'escultura de formigó Lloc d'encontre III per al Museu d'Escultura a l'Aire Lliure del passeig de la Castellana de Madrid.
Les seves obres, que deixen traslluir els seus orígens bascs i el seu avantguardisme cosmopolita, es troben repartides en una infinitat de col·leccions privades i públiques per tot el món. Entre aquestes destaquen algunes com Estela Salvador Allende (1974), dedicada a l'enderrocat president xilè, La sirena encallada o Tolerància per al diàleg, elaborada amb motiu del 1.200è aniversari de la fundació de la ciutat alemanya de Munster. Però, sens dubte, una de les seves obres més coneguda és La pinta dels vents, un conjunt monumental situat a Sant Sebastià a la vora de la mar i que rep aquest nom perquè, segons el seu creador, les tres escultures que formen l'obra «pentinen el vent en entrar cap a la ciutat» donostiarra. L'escultor va fer la seva última aparició pública el 8 d'octubre del 2000, quan va ser investit doctor honoris causa per la Universitat Complutense de Madrid.
Tres setmanes abans, Chillida, que era membre honorari de la Reial Acadèmia de Belles Arts de Sant Ferran, havia pogut assistir a un dels seus somnis, la inauguració al poble d'Hernani del Chillida Leku, ubicat en un espai a l'aire lliure. El museu va ser inaugurat pel rei Joan Carles I al costat dels caps de Govern espanyol, José María Aznar, i alemany, Gerhard Schroeder, el setembre del 2000, malgrat un intent nul d'atemptat per part d'ETA. Chillida va considerar que les dotze hectàrees de terreny annexes a una casa en runes del segle XVI eren el lloc apropiat per acollir una quarantena d'obres monumentals realitzades en acer i pedra, en les quals és un especialista. Acomplert aquest somni, l'escultor ja no podrà realitzar el seu altre gran projecte: esculpir la muntanya de Tindaya, a l'illa de Fuerteventura, a l'arxipèlag de les Canàries.
«A la meva edat, la vida ja és només un record», deia Chillida fa poc durant una retrospectiva de la seva obra a Madrid. Chillida era un dels mestres de l'art monumental, al qual va consagrar la seva vida després d'haver pensat inicialment en l'arquitectura. També està considerat com un dels artistes amb més prestigi internacional. El seu art és particularment apreciat a Alemanya, on es troba a la capital germànica la seva escultura Berlín, símbol de la reunificació. Entre els guardons que rebé figuren premis com el Kandinsky parisenc (1960), el Gran Premi d'Escultura de la Biennal de Venècia (1958) o, més recentment, el premi Príncep d'Astúries de les Arts (1987) o el Premi Nacional Francès d'Escultura (1984), entre altres.
