La llengua catalana és objecte d'un complet estudi que ja ha vist la llum en el seu primer tom. Es tracta de l'Atles lingüístic del domini català, un treball dirigit pel lingüista Joan Veny i Clar (Campos, 1932). El projecte s'inicià amb els professors Antoni M. Badia i Margarit i Germà Colom l'any 1952. El qüestionari es va elaborar el 1958 i les enquestes es van dur a terme entre 1964 i 1976. Més tard, gràcies a la col·laboració de l'Institut d'Estudis Catalans, la Fundació Catalana de Gas i la Unió Europea es va fer una base de dades amb els materials recollits. I ara l'atles es troba en la fase cartogràfica.
Són, per tant, més de 50 anys de feina continuada, que des d'enguany fructifiquen en forma de tom previsiblement de periodicitat anual, fins arribar al número 9. La codirectora és la professora de la Universitat de Barcelona (UB) Lídia Pons, i l'equip de col·laboradors és format per Núria Jolis, Mar Massanell i Pedro Monzo.
L'atles inclourà uns 2.400 mapes lingüístics. El primer volum es titula El cos humà. Malalties. El seguirà La casa i la indumentària, i d'altres sobre la família, la vida religiosa, animals, vegetals, eines del camp, morfologia i sintaxi. En el primer tom els estudis de geolingüística mostren la unitat o la diversitat en les denominacions de paraules o expressions com «tenir mal de cor», «singlot», «la picor», «fer l'ullet». La seva transcripció fonètica queda reflectida amb tota mena de detall, i sorprèn la variació d'alguns mots, com ara «esternut», també dit «uís», «atxem» i fins i tot «astrurnirara», contrastant amb la unitat de «pell», «cul», «dit», etc. La font informativa és un qüestionari de 2.500 preguntes, que es va aplicar a 190 pobles dels Països Catalans, recollint les respostes de 450 informadors.
Veny, que el pròxim dia 30 de setembre es jubila però que continuarà vinculat a la UB com a professor emèrit, considerà que aquest és un treball els materials del qual van ser recollits en un període anterior a la influència de la llengua estàndard, «que reflecteix la realitat plural de la llengua històrica; preparat amb les garanties del màxim rigor científic, constituirà la base de futurs estudis interpretatius del ric filó diatòpic de la llengua». Per ell, «és una obra de quasi tota la vida», que la dedica «a mossèn Alcover i Francesc de Borja Moll».
