El Casal Solleric de Palma acull avui vespre, a les 20.00 hores, la triple inauguració amb la qual s'obriran al públic l'exposició Pere Bennàssar. Obres 1986-2002, a l'entresol; i les instal·lacions Piss-class y zancudos, de Lluís Vidal, a la planta baixa; i Dríade, de Núria Solsona, a l'Espai Quatre, totes tres presentades per Carme Feliu i per Neus Cortès, comissària de les dues darreres. La mostra de Pere Bennàssar, comissariada per Ferran Barceló, aplega els treballs que el pintor felanitxer ha duit a terme al llarg de gairebé dues dècades. D'aquesta manera, es veuen a l'entresol del casal una sèrie de llenços de gran format i deu ceràmiques.
En aquest sentit, Bennàssar afirma que és «una sensació molt agradable el fet d'haver recuperat aquestes peces», i posa de manifest que totes tenen com a denominador comú «l'ànima, i el que implica la força natural de la creació. Jo som un creador que crea per saber per què crea. En un quadre hi ha sempre dues coses, allò que hi ha pintat i la història que hi ha darrere». Quant a les ceràmiques, l'artista posa de manifest que «des de sempre he treballat la ceràmica i consider que aquest és l'art més pur, perquè és fet directament amb les mans». En aquest sentit, lamenta que hi hagi la diferenciació entre «artista i artesà, que no hi hauria de ser».
En el cas de Lluís Vidal (Barcelona 1970), aquesta mostra inclou la seva instal·lació Piss-class y zancudos, ubicada a la planta baixa del casal; els seus Lindos, personatges amb cos de nadó i actitud d'adult amb els quals treballa des del 1996. La instal·lació, feta amb resina de poliuretà, mostra una classe, habitada per aquests éssers en diferents postures i actituds pròpies dels adults per crear una escena inquietant, al costat dels camallargs, uns personatges a imatge de l'autor que, damunt unes xancres i amb els ulls tapats mostren «la fragilitat de viure per sobre de la realitat i sense saber on vas». L'artista afirma que treballa les seves obres com si es tractàs d'un «guió cinematogràfic, que vaig desenvolupant. L'obra és una mena de foto fixa d'allò que seria la totalitat de la pel·lícula, que l'espectador s'ha d'imaginar».
Quant a Núria Solsona (Lleida 1972), aquesta envaeix l'Espai Quatre amb una personal recreació del mite de les dríades, «les nimfes dels boscs que viuen lligades als arbres i que neixen i moren amb ells». Així, l'artista divideix l'espai en zones, en cada una de les quals col·loca una part «de l'escenificació d'aquest conte en forma de cicle, però amb plantejament, nus i desenllaç». D'aquesta manera, Solsona mostra «un bosc circular ubicat damunt una taula» que dóna pas a «un vestit suspès a l'aire, i dins el qual un llum remet a la idea de mare creadora». Finalment mostra la transformació de dona en arbre, la vertadera Dríade, i torna al bosc circular, aquest cop proper a l'espectador.
