nubes dispersas
  • Màx: 15°
  • Mín: 11°
14°

Ha mort el Nobel Camilo José Cela

Camilo José Cela morí a Madrid als 85 anys d'edat a conseqüència d'una greu pneumònia

40614

Camilo José Cela tenia una personalitat desbordant.

J.A.B.

L'escriptor espanyol i Premi Nobel de Literatura l'any 1989, Camilo José Cela, morí ahir als 85 anys d'edat a la clínica Cemtro de Madrid a conseqüència d'una patologia cardiorespiratòria crònica en fase terminal. L'autor de La familia de Pascual Duarte i La colmena estigué acompanyat en tot moment per la seva esposa, Marina Castaño. Les restes mortals de Cela seran enterrades avui al panteó familiar de la seva localitat natal, Iria Flavia. Quan morí treballava en una revisió de les seves memòries. Aquest era un tema que l'obsessionà tota la vida. Volia deixar constància dels seus records. Deia que «recordar és saber-se morir». Amb una trajectòria a la que aconseguí els màxims reconeixements, Cela era més poeta que narrador, però estimava les novel·les. Fou l'acadèmic més jove en ingressar a la Reial Acadèmia. Era l'any 1957 i tenia 41 anys, ara era el més veterà. Amant de la veritat i enemic acèrrim de la mentida, per als seus companys era «un veritable professional de la literatura».

Tots coincideixen a assenyalar la clau del seu èxit literari en l'habilitat que tingué per «despullar la realitat», traient-li totes les màscares, fins i tot les màscares literàries que emboliquen la vida. Sapigué captar «amb paraules nues» la dura realitat. També era un especialista del «llenguatge del carrer», fent honor a l'admiració que tenia per il·lustres compatriotes seus com Quevedo, Pío Baroja i Ramón María del Valle Inclán. Només tenia 26 anys quan Cela s'enfrontà a la història del seu país. Un país agitat per una sangonosa Guerra Civil amb la qual segons deia «perderen tots els espanyols i ferí el cor d'Espanya». El resultat de l'enfrontament mostrà el seu fruit el 1942, quan publica la primera novel·la, La familia de Pascual Duarte, la seva obra més llegida, traduïda a una vintena de llengües i venuda pertot el món. En ella, la memòria es transforma en matèria literària en estat pur. Tot el llibre és memòria i tot el que en ella es diu està enllaçat en un record condimentat amb confessions plenes d'ironia i sarcasme. Un document històric de primera magnitud.

Controvertit fins a l'extrem, els primers anys de la Guerra Civil «s'oferí com a delator», per posteriorment escriure un profund relat sobre la crueltat del franquisme. El resultat era La Colmena, una novel·la escenificada al Madrid de l'any 1942 que es publicà el 1951 a Buenos Aires, ja que a Espanya fou censurada. La censura el castigà i perseguí, i fins i tot va ser expulsat de l'Associació de la Premsa per les seves crítiques al franquisme. Després d'una breu estada a Anglaterra, el 1954 s'instal·là a Palma. Amb l'arribada de la Democràcia, el mes de juny de 1977, el rei d'Espanya el nomenà senador. Amb els anys vuitanta arribava per Cela la dècada dels grans reconeixements a la seva tasca literària: el 1984 rebé el Premi Nacional de Literatura per Mazurca para dos muertos, el 1987 el Príncep d'Astúries de les Lletres, i el 1989, el Nobel de Literatura, un guardó pel qual era proposat des de feia set anys.

Amb aquest guardó es convertia en el cinquè escriptor espanyol distingit després de José Echegaray, Jacinto Benavente, Juan Ramón Jiménez i Vicente Aleixandre. L'Acadèmia Sueca reconegué la seva «rica i intensa prosa, que amb una passió controlada mostra una visió provocadora de la realitat». Durant els 90 continuaren els reconeixents. Guanyà el Planeta l'any 1994 amb La cruz de San Andrés i un any després, el Cervantes. Un premi molt criticat per ell fins el moment en què el rebé. Camilo José Cela nasqué l'11 de maig de 1916 en el si d'una família burgesa. De pare gallec i mare angloitaliana, sempre afirmà que tingué una infància daurada. Afirmava que de petit era tan feliç que quan les visites li demanaven què volia ser quan fos gran es posava a plorar perquè no volia ser res, ni tan sols desitjava ser major. Fou expulsat de quatre col·legis perquè s'avorria «como una ostra», i passà per la universitat sense acabar cap carrera. Entre les seves ocupacions, a més de literat, també fou pintor, torero, actor de cine, soldat professional i funcionari.

Als 23 anys, el 1939, escriví el seu primer llibre, un poemari d'estètica superrealista titulat Pisando la dudosa luz del día. Tres anys després escriví La familia de Pascual Duarte. Abans d'aconseguir la seva publicació fou rebutjada en diverses editorials perquè el seu argument era «massa terrible». Amb ella a les mans li arribaren a dir que «li serà difícil publicar la novel·la, però vostè és jove i pot canviar d'ofici». Avui és una de les grans fites en la literatura espanyola. Amb la seva incessant experimentació amb el llenguatge i els gèneres literaris publicà també Pabellón de reposo (1943), Viaje a la Alcarria (1946), La catira (1955) o San Camilo 1936 (1969)... fins a Madera de Boj (1999). Al començament de la dècada dels anys vuitanta, el Nobel donà tots els seus manuscrits, llibres i obres d'art a la Fundació Camilo José Cela, que se constituí en unes cases del segle XVIII en el llogaret natal. Avui hi serà enterrat per decisió pròpia i «com un veïnat més».

Les seves darreres paraules foren «Marina, t'estim, viva Iria Flavia». Per la capella ardent de Madrid foren nombroses les personalitats que hi desfilaren. Entre aquestes destacà la família reial, i personalitats del món de la política, la cultura i l'espectacle. En la comitiva que partí a darrera hora del vespre en direcció a la Corunya hi destacava una llarga filera de corones de flors. Més de seixanta corones, una dels reis d'Espanya i d'altres de les principals institucions espanyoles de la cultura com la de la Reial Acadèmia de la Llengua.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.