«Cela era una bona persona que s'amagava darrere una màscara de provocació». Així defineixen l'escriptor gallec la majoria d'artistes i amics mallorquins que el conegueren, entre els quals destaquen l'actual delegat general de La Caixa, Josep Francesc Conrado, i el qui fou el seu secretari literari durant vint anys, Fernando González Corujero. Els principals polítics de l'Illa manifestaren la seva admiració per Cela. En aquest sentit, la consellera de Cultura del Consell, Maria Antònia Vadell, recordà que amb la seva mort es perd «una de les figures més importants de la literatura universal, que, a més, féu aportacions molt destacades a la literatura catalana».
Per la seva banda, la regidora de Cultura de l'Ajuntament de Palma, Carme Feliu, declarà que «Cela es vinculà molt a Cort i a la Fundació Joan i Pilar Miró, i per això l'Ajuntament de Palma està estudiant quin tipus d'acte ha de fer com a homenatge a l'escriptor». També recordà la personalitat de Cela qui fou president de la preautonomia balear de 1978 a 1982, Jeroni Albertí: «Era una persona molt assenyada que tenia les coses molt clares i a vegades era poc diplomàtic». Pel que fa a la política estatal, la ministra de Cultura, Pilar del Castillo, que acudí ahir migdia a la clínica Cemtro de Madrid, on morí Cela, recalcà «la presència activa que tingué en la vida cultural durant molts d'anys».
Han estat nombroses les manifestacions d'escriptors de Mallorca sobre la pèrdua del Nobel gallec. Carme Riera, per exemple, manifestà una autèntica devoció per l'obra de Cela i comentà que «s'inventà el Cela misògin i intemperant que tothom coneix quan, en realitat, era un persona molt versallesca i educada, a qui encantava que parlassin d'ell». El professor Emili Gené hi coincidí algunes vegades quan l'autor de La Colmena era a Palma, ja que «estava fent una investigació sobre revistes avantguardistes i necessitava consultar la biblioteca seva», afirmà. «En tinc un record puntual i molt agradable, d'una persona amb una actitud jovenívola i molt hospitalària». Gabriel Janer Manila fou qui adoptà una postura més optimista i manifestà que «encara que perdem un gran talent, tenim la sort de quedar-nos amb la seva obra».
En aquesta línia, l'escriptor José Manuel Caballero Bonald destacà que gràcies a Cela «ara tenim una diversa i abundant obra de qui fou un gran mestre de l'idioma». Com a curiositat, Miquel Ferrà, que tingué l'oportunitat de fer-li una entrevista durant la seva llarga estada a l'Illa, afirmà que «era una obra que parlava de tot, menys de literatura». L'única persona que posà el punt dissonant respecte de l'aportació de l'escriptor a la literatura catalana fou la presidenta de l'Associació d'Escriptors en Llengua Catalana (AELC) a les Balears, Antònia Vicens, segons la qual «Cela passà sempre de la llengua catalana i de la gallega i no defensà cap de les dues literatures».
Aquelles persones que convisqueren llargues temporades amb ell, com Fernando Fernández Corujedo, coincideixen a dir que Camilo José Cela tenia dues cares molt ben diferenciades: una per al públic i una altra per als amics i familiars. El qui fou el seu metge a Mallorca durant els últims anys a Mallorca, Alfonso Ballesteros, declarà que «mostrava un gran interès pels éssers més dèbils, mentre que mostrava un caràcter molt agre amb la resta». També això ho reconegué Cristòfol Serra, que col·laborà a Papeles de Son Armadans: «Per una banda semblava el dolent de la pel·lícula i per l'altra fins i tot diria que era tímid. Jo el tenc en una alta, altíssima estima».
Fernández Corujedo, per la seva banda, recordà que «en vint anys que vaig estar al seu costat mai no ens vam enfadar i això diu molt d'una persona». El president del Grup Serra, Pere A. Serra, també mostrà el seu condol per la mort de Cela i recordà «les seves múltiples facetes». L'escriptora Ana María Matutes explicà que tenia amb l'autor de La colmena «un deute d'afecte» perquè recordava, sobretot, «les èpoques dolentes en què ell es portà tan bé amb mi». Finalment, el seu fill, Camilo Cela Conde declarà que el seu fou un «pare anòmal, en comparació al que després he entès que són les famílies corrents, cosa que li agraesc molt». La seva viuda, Marina Castaño, explicà que pretén «continuar impulsant la Fundació, a la qual deixà tot el seu llegat, i difondre'l arreu».
