Una casa al barri perifèric de la ciutat santa d'El"Qaïrouân s'omple amb els embalums de llana. Tant la voravia del carrer com la façana del modest edifici queden ocupats pels farcells en brut, i també per les troques ja tenyides que, amb els seus colors brillants, donen vida a la rústega façana de calç de la modesta construcció. Tècniques que es mantenen des de fa molts d'anys. En total, la imatge és un tros de vida de la gent de la terra. Però qui no hi està acostumat, s'admira davant de la gamma de colors en què s'ha transformat el pèl dels animals que van pasturant per uns terrenys, fronterers amb el desert, no massa generosos.

Com el visitant mateix, tot segueix el seu camí. Perquè la llana filada que s'ha anat eixugant i consolidant els colors, passarà als tallers o a les cases on, gràcies a uns simples telers, es transformarà en belles catifes. Un treball de mans menudes conjugarà trama i ordit per, com qui no fa res, crear "nus a nus" fantàstics dibuixos. Tot és vida normal, el procés de qui ha de viure amb més imaginació que recursos.

La llana de colors "i el camí que fa fins a convertir-se en admirables tapissos" és un dels nombrosos exemples que du a la vida de la gent. I amb el color hi ha la mateixa olor animal, que persisteix de per vida i guarda el record de l'ovella o del camell. També un tacte greixós i viu. Aquestes coses petites "una modesta tintoreria, la llana de colors penjada al costat de la porta" aconsegueixen mostrar la vertadera imatge del país, a vegades més que els monuments i les grans obres que, construïts per a gaudi d'uns pocs, s'han mantingut artificialment al llarg dels segles. Un establiment com el d'aquesta instantània no té cap trampa. Els colors i les olors de les ciutats no són cap postal, només reflecteixen humana veritat. Dues coses que molts «visitants» volen defugir. Per aquí fa mala olor, diuen.