Del fet que la vida segueix igual per a Julio Iglesias, no n'hi ha cap mena de dubte. Les cançons que entusiasmen la gent són les mateixes dels seus inicis, així com la seva gesticulació i les seves expressions, que tantes vegades han fet les delícies dels imitadors. El dimarts a la nit qui omplia la plaça de toros de Palma no era un imitador, era l'autèntic: aquell que besa el terra de l'escenari que trepitja, ajunta les mans mirant el cel per donar les gràcies a un públic que li ha estat fidel tants d'anys i al qual ell «regala» el seu cor. Els incondicionals del cantant, que ho són des de fa molts d'anys, es delectaren de debò i no s'aturaren de llançar floretes: «Guapo, torero...!»

Només passaven cinc minuts de les 22 hores i amb un vestit obscur sortia sobre l'escenari enmig de forts aplaudiments. Superats els problemes inicials de so, amb un teclat que incansablement repetia la mateixa melodia de fons sense donar ni una mica d'alà a la improvisació, el cantant no aturà durant gairebé dues hores i mitja i anà amollant una rere altra tot un repertori en què les cançons més corejades foren Soy un truhán, soy un señor, Un canto a Galicia, Que no se rompa la noche. Temes antics que anà alternant amb els del darrer disc, Noche de cuatro lunas.

Poc profit treu Julio dels cors femenins que l'acompanyen i això que tenen una bona veu, tal com es demostrà en dues cançons que interpretà a duet amb dues d'elles. Bon saxo, però només es lluí en un dels temes, i magnífic espectacle els tangos que ballà una parella professional sobre l'escenari al ritme de Corrientes. Només féu un bis. El públic no li exigí més i és que a les 00.23 hores i amb presses, el que era bo ja estava venut.