El que per a molts semblarà oportunisme, no és sinó la realització d'un propòsit que, contra tot pronòstic, tindrà final feliç. Un happy end en termes cinematogràfics, o també literaris, que en el cas de l'espanyol Joaquín José Martínez, reclús en el corredor de la mort a Florida i amb la vida pendent d'un fil, es tradueix en raó de ser. Almenys així ho explicava ahir José Aranda Bosch, pintor condemnat a presó al 1999 per intent d'homicidi que des del centre penitenciari de Palma establí contacte epistolar amb Martínez. Ho va fer a través del pare Llorenç Tous, i d'aquesta correspondència se'n derivà una relació molt gratificant.
A partir d'aquesta vivència, Aranda començà la gestació d'un relat que arranca en el moment dels crims de Miami imputats a Martínez, i que revisa les experiències a la presó de Tampa i el procés judicial que dugué Martínez de nou a la llibertat. És aquesta la diferència del relat d'Aranda en les seves primeres versions i la versió final: «la veritat "confessa" és que vaig pensar la història amb la «certesa» que al final moriria. Afortunadament, li he hagut de posar un final feliç». El volum, editat per Lleonard Muntaner dins de la col·lecció Coc 33, sortirà al mercat la propera setmana.
En aquest es fonen els fets reals, dels quals Aranda ha tingut coneixement a través de la correspondència amb Martínez i d'un seguiment exhaustiu del cas a través de la premsa, amb elements de ficció que corresponen a la dramatització de l'acció que el pintor ha emprès «en la línia de narradors nord-americans com Raymond Chandler o Capote», explica. El resultat d'aquesta amalgama, en la qual han participat activament els records de la pròpia experiència d'Aranda en presó i les sensacions transmeses per Martínez en les cartes, va més enllà d'una crònica sobre la realitat passada.
«No jutja si Martínez és innocent ni si és culpable "afirma l'autor" per molt que estic convençut que, avui per avui, un 80% de la gent el creu culpable. No vull demostrar res». Aixo sí, s'incideix en la història humana del cas: «va ser una contrarellotge dels pares per aconseguir que sortís del corredor abans que passassin 5 anys. Passat aquest temps, la possibilitat de reincorporar una persona a la societat són nul·les». I, sobretot, es reflexiona sobre la vigència de la noció de «justícia» que, avui per avui, impera en la societat occidental: «S'hauria de desterrar del nostre llenguatge, o substituir per venjança, per afany de revenja».
