Escriu en castellà perquè aquesta, llengua materna seva, li permet arribar a un nivell que no el català, abandonat per l'autor en literatura als 80; i es concentra en la narrativa "la poesia també quedà aparcada ara fa dues dècades", gènere que reclama anys de treball i maduresa.

Barceloní establert a Mallorca des de fa 24 anys, Felipe Hernández ha encertat en ambdues opcions, o així ho fa pensar l'acollida que la crítica li ha dispensat a mesura que ha publicat novel·les. La darrera, Edén, editada per Seix Barral, sembla ser la definitiva en la consagració de l'escriptor com a «la gran esperança blanca en la narrativa castellana actual». Almenys així ho han afirmat.

La novel·la, explica l'autor, col·loca en lloc preeminent la confusió lingüística i cultural del moment, i deixa intuir el caos actual amb l'evocació del caos babèlic. Així, es plasma la idea que «les llengües són mitjans d'intercomunicació, com les cultures, però unes i altres es poden convertir en impediments de la comunicació o factors de caos».

Recorreguda per la noció que la baixada a les profunditats del llenguatge només es produeix amb la baixada a l'interior d'un mateix "«si l'individu no s'interpreta a si mateix no podrà interpretar l'exterior»", Hernández hi evidencia el referent kafkià: «Vivim arran de l'abisme, i Kafka va ser qui millor ho reflectí. Relacionà la seva vida interior, insconscient, plena de contradiccions, amb l'extern; i va ser capaç de traslladar-la a un món al·legòric molt ample».