Les rajoles de la plaça de sa Pobla quedaren ben banyades. Eren les deu i mitja del matí i encara plovia. A poc a poc, començà a minvar l'aigua i la pluja acabà en plugim. Però, a l'artífex de la IV Trobada de Xeremiers i també de la Fira de Luthiers, Antoni Torrens, el temps, semblava no preocupar-lo. «Si fa fred i plou les xeremies sonaran millor que mai, perquè, per entrar en calor, els sonadors s'escamparan per tot el poble, anant d'un cafè a l'altre», deia. I de fet, així fou. Els setanta xeremiers que, ahir, es trobaren a sa Pobla inundaren els carrers de tot el poble, també feren aquestes entrades puntuals a cafès.
Precisament, les primeres notes es deixaren sentir de ben prest davant la porta dels bars que envolten la plaça, començaven llavors a sonar les primeres colles de xeremiers. Mentrestant, a un cantó de la plaça, els germans Aloy, Mateu, Miquel i Bartomeu, esperaven el fill de Miquel que toca la xeremia com els seus dos oncles. El seu pare, però, optà pel tamborí i flabiol. Explicaven que Miquel fill havia anat de viatge de noces a Amèrica i, clar, «arribà ahir vespre a Mallorca i ja va dir que no vindria massa prest», l'excusava Miquel pare.
Dels tres germans Aloy, Antoni Torrens deia que «a Mallorca hi ha els Llargos (aquest és el malnom d'aquests tres xeremiers de Sencelles) i tots els altres xeremiers. Això de ser xeremiers els ve d'herència, el seu pare ja ho era, també el padrí,...».
Torrens entrava i sortia del centre cultural els Cavallets, ajudava a col·locar les ximbombes damunt una taula que s'havia habilitat a l'exterior del local. A dedins, els Luthiers parlaven animats entre ells i també amb el públic interessat que cada cop més anava omplint la sala.
Així, Joaquí Miguez Xocas, de Pontevedra, juntament amb la seva esposa, explicava al que tothom presentava com un geni, Matíes Mazarico, del grup Cornamúsica de la Garrotxa, que les 13 anelles de plata que duia la gaita, ell les encarregà fer a Còrdova. Després passà a mostrar a Maties un «xiulet pastoril» de fusta del Brasil, que sonava «molt barroc», deia.
Dins tot aquest entretingut entramat, sortia el xeremier Simó Busquets, de Vilanova i la Geltrú, que havia portat a la Fira de Luthiers el seu llibre sobre «les xeremies, del sac de gemecs, de les diferents famílies que hi ha arran del món i de quatre normes per aprendre a tocar bé». El llibre recull tota informació valuosa però insuficient per aprendre a tocar, «per això cal molta pràctica», deia. També explicava que «hi ha diferents maneres de sonar com ara de parlar el català, d'interpretar en definitiva».
D'artesans mallorquins, també n'hi havia. Tomàs Salom i Miquel Tugores retocaven l'estand abans de partir a sonar. Mentrestant Pau, de vuit anys, esperava vora ells. «Li vàrem regalar el primer tamborí i flabiol quan tenia un any. Mai no li vàrem imposar; va ser ell qui demanà aprendre a sonar», explicà el seu oncle, alhora, que desféu la confusió: «Jo som l'oncle, el pare juga a futbol», féu broma i el nin somrigué.
