La teoria d'un investigador canadenc que Napoleó va expirar a causa de la sobredosi de laxants que li va administrar un metge britànic ha suscitat una polèmica amb un prestigiós historiador també del Canadà, pel qual aquesta hipòtesi no té fonament. Un article dels doctors Thomas Hindmarsh, de la Universitat d'Otawa, i Philip Corso, de la Universitat nord-americana de Yale, en el darrer número de la revista Història de la Medicina, conclou que l'emperador francès va morir el 5 de maig del 1821 per una errada del metge, que li va subministrar una dosi massa forta d'un laxant anomenat calomel.
Aquesta opinió va provocar la irritació airada de l'historiador Ben Weider, president de l'Associació napoleònica internacional i autor del llibre Qui va matar Napoleó?. «Aquestes tesis fan abstracció del context històric i no tenen argument lògic», assegurà Weider, defensor de la teoria d'enverinament de l'emperador ordenat pels Borbons. Els descendents de la família reial francesa, argumenta l'historiador, temien que Napoleó fogís un altre cop, per la qual cosa enviaren un comissari que el va enverinar a poc a poc.
Per Weider, els dos metges no tenen en compte el conjunt de símptomes descrits pel criat de Napoleó en el seu diari, característics d'una intoxicació amb arsènic. L'historiador canadenc fa referència també als resultats de les anàlisis d'un cabell de l'emperador efectuat per l'FBI el 1995. Aquests provaren que Napoleó va absorbir grans dosis d'arsènic de forma irregular.
Hindmarsh, però, replica: «Les proves que sostenen la hipòtesi d'un enverinament són dèbils. El cos de Napoleó, segons el metge, no presentava símptomes d'intoxicació amb arsènic quan li practicaren l'autòpsia. El doctor va explicar que l'emperador tenia un càncer d'estómac, que hauria acabat amb la seva vida si la dosi de laxant que va prendre el dia abans de morir "cinc vegades superior a la que se li prescrivia habitualment" no s'hauria precipitat el desenllaç».
