Carlos Cuevas, Omar Ayuso i Vicky Luengo, els tres intèrprets que conformen el jurat d’aquesta edició de l'Atlàntida Mallorca Film Fest, s'asseuen amb Jorge Guirado per a parlar sobre la subjectivitat de l’art i el cinema, els seus referents audiovisuals i què implica valorar l’art.

• Quan vaig veure el jurat, format per vosaltres, a més de tres alumnes de cinema, vaig pensar que m’agradaria saber com és la relació entre vosaltres, professionals de la indústria, i els estudiants de la universitat.

Carlos Cuevas: Doncs mira, els vam conèixer ahir i jo tinc la sensació que en saben molt. En saben molt i en saben molt d'unes qüestions que probablement són diferents a les que sabem nosaltres. O sigui, nosaltres tenim un criteri, entenc. Per això ens han convidat a formar part d'aquest festival i tenim un bagatge tant com a públic com a professionals del sector, però crec que ells tindran en compte unes qüestions, per exemple, tècniques. Nosaltres potser posem l'ull més en el fet interpretatiu o polític del relat. Ahir deien unes qüestions molt tècniques i molt acadèmiques que potser a nosaltres ens passen per alt i que ens anirà bé.

Omar Ayuso: Me va passar una cosa i és que realment no tinc tanta distància generacional amb ells. Jo vaig estudiar comunicació audiovisual a la universitat i els veia i connectava amb ells. I quan ets estudiant de comunicación audiovisual tens com una il·lusió respecte d’això. Record estar en el seu lloc i anar a festivals de cinema a Madrid i ahir a mi m'entendria la seva mirada, com a molt neta i molt il·lusionant.

• Continuant amb temes del jurat, aquest any sou tres intèrprets, l’any passat hi havia entre el jurat un director de cinema. Com ho heu gestionat? Us heu dividit els aspectes a valorar entre vosaltres i els estudiants?

Vicky Luengo: És que com que encara no hem fet la deliberació, encara no ho podem contestar. Però vaja, aquesta senyor (assenyalant Omar Ayuso) ha dirigit, o sigui que, a part d'actor, també és director. I jo crec que al final, la decisió no està tant en construir, no és en posar límits. Al final és com que entre tots anirem parlant de totes les pel·lícules per a donar a cada pel·lícula un espai, de compartir que ens ha semblat cada una de les pel·lícules, perquè és una molt bona selecció i després anar acotant però sense uns criteris concrets.

C.C.: També hi ha una cosa que no és com altres festivals o en altres certàmens que fas millor fotografia, millor muntatge, millor actor. Aquí és millor pel·lícula i si hi ha una que tenim moltes ganes de premiar podem fer una menció especial. Però, hem de valorar una globalitat també. Potser hi ha una pel·lícula que té una foto estupenda, però el guió és tan descompensat que no la podem valorar.

• Entenc el que voleu dir, però també està aquesta opció de dir el que heu dit abans. Ells saben més o podrien tenir més coneixements sobre aspectes tècnics, doncs, vosaltres, per exemple, us fixau en allò narratiu, interpretatiu i després ho ajuntau.

O.A.: No n'havíem parlat tant, però tot forma part d’un tot, al final hi ha una qüestió de caire de formació professional, que quan dus un temps fent feina en això, l’ull ho mira tot alhora.

V.L.: Sí, és molt difícil de dividir.

O.A.: Si mires el vestuari, la fotografia, la música... i al final tot forma part d'una paleta de colors i de sensibilitats que les juntes per fer la pel·lícula que vols. Quan ho veus com a espectador no fas l’exercici de fixar-te en els diferents aspectes, tot va unit, i vas sentint allò que ressona i que no.

• A nivell individual, per exemple, Vicky Luengo. que has fet feina amb Rodrigo Sorogoyen, probablement el millor director de la seva generació, també Omar Ayuso. que t’has posat a l’altra banda de la càmera i has pogut estar en un altre lloc... és a dir, el vostre bagatge personal com us està funcionant a l'hora de valorar les pel·lícules del festival?

V.L.: Jo pens que tota la gent amb què he treballat a la vida em suma i em fa aprendre i em fa sobretot tenir un punt de vista més ampli, que és el que a mi em sembla més interessant. Jo em dedic a això per a ampliar el punt de vista, perquè em diverteix molt, però també perquè la gent, quan veu els projectes, pugui ampliar el seu punt de vista. I crec que que tota la gent amb què he treballat m'ha ajudat a això. Evidentment hi ha persones com Rodrigo o com Isabel Peña que tenen una manera de treballar, que admir tant, i que a més va en consonància amb el que a mi m'agrada fer, que és com adrenalina, però en realitat tothom, amb cada persona amb la que treballes, amplia aquest punt de vista i cada pel·lícula que veus també ho fa. Llavors el meu criteri a l'hora de valorar les coses no ve donat per la gent amb què he treballat, sinó més per les experiències que jo he tengut i sobretot el cinema que he vist.

O.A.: Jo crec que influeix totes les persones amb les quals has fet feina, no només els directors o directores, sinó que també companys, actors i actrius, directors de fotografia... Tot forma part del llenguatge que vas generant audiovisualment, els llibres, el cinema que veus com a espectador, la música que escoltes, els quadres que t’agraden...És que al final el cinema és un art que abarca molt, tot suma a aquesta motxilla, a aquesta mirada.

C.C.: Allò que acaba de dir just és la clau del que estava pensant jo respondre, el cinema amalgama tota una sèrie de disciplines humanístiques alhora i totes elles, per separades, sumen per a veure cinema. O sigui, jo quan veig cinema trob referents literaris. Tot el teu bagatge personal en totes les humanitats crec que es fan, fan pòsit a l'hora de veure una pel·lícula. De vegades un passeig per el Prado suma més que una persona amb qui has treballat a l'hora de veure una pel·lícula. Vull dir que que hi ha moltes coses, sobretot la literatura, que suma molt.

O.A.: Inclús diria que experiències personals. No t'enfrontes de la mateixa manera a una pel·lícula que tracta sobre x tema en un moment de la teva vida o en un altre.

• Ahir parlava amb un membre del jurat sobre un film que tracta el tema del suïcidi. És un tema que per a mi, em toca de prop, imagin que quan pugui veure aquesta pel·lícula m’impactarà diferent a persones que no hagin viscut aquesta experiència.

O.A.: De fet, en aquesta pel·lícula ens ha passat. Nosaltres hem vist una sèrie de coses i als altres membres del jurat no les han vistes o tenen un altre punt de vista, i per tant, sí que crec que hi ha alguna cosa dels indrets pels que hem passat a nivell vital.

C.C.: És la primera vegada que faig de jurat. Llavors crec que no, no som màquines que podem separar la vida de l'obra, la vida de la feina, ara soc persona, i ara soc jurat, però sí que vull dir que les nostres experiències personals ens condicionen, però crec que en tant que som jurat, hem de tenir una mica una mirada més perifèrica, perquè si tinc en compte les meves experiències personals mai podré premiar una pel·lícula sobre una experiència traumàtica meva. Saps què et vull dir? Si jo fos crític gastronòmic i no m'agrada l'italià, he de ser capaç d'anar un italià i valorar objectivament una pasta.

• Sí que hi ha un debat molt interessant sobre el tema, perquè el final és un debat sobre l'objectivitat de l'art. A mi que m'agrada molt llegir sobre cinema i moltes vegades, per exemple, he llegit crítiques a Spielberg sobre que ell fa pel·lícules només per a vendre els films i guanyar doblers, i per tant, no és art en sí mateix.

V.L.: Jo crec que l'art no és objectiu. Si fos objectiu deixaria de ser art. A mi em sembla que l'art ha de tenir una part on colpeja a cada persona diferent perquè si no, no és art.

C.C.: És per això que a mi em genera sempre molt de conflicte tot el tema, a nivell teòric, tot el tema de quantificar l'art, de premiar les interpretacions, les obres d'art, o sigui, crec que d'alguna manera és fer d'un bosc un jardí. No és com domar una cosa que neix amb una voluntat absolutament expressiva, evocadora, no? Crec que és categoritzar unes coses que neixen des d'una pulsió molt més instintiva.

• Aquesta pregunta era un poc per a entendre què és allò que podeu conèixer gràcies a la vostra experiència professional. Però pareix que allò més important és allò que qualsevol ha pogut viure, com a persona i espectador i no la vostra experiència professional.

C.C.: L'experiència no és l'única font d'autoritat i haver estat en un rodatge no et valida per ser un bon crític cinematogràfic, perquè tu potser tens el triple de sensibilitat més que jo i treballes en una cuina.

V.L.: Totalment.

O.A.: En realitat la manera en la qual interpretes l'art és molt democràtica. Segur que t'ha passat algunamic o amiga et diu que no és el millor espectador per a dir què t’ha paregut la pel·lícula que acabes de veure. En realitat és allò que t’arriba, allò que et passa a tu enfront a una pel·lícula i això és tan vàlid com allò que em pot passar a mi, o el que li passa a Spielberg.

• Totalment, però també és veritat que vaig escoltar a una entrevista un crític de cinema que va dir que estan molt bé els gustos, però allò realment important a la crítica és tenir criteri.

C.C.: És que la crítica no hauria d'opinar. O sigui, jo vaig estudiar literatura, i fèiem moltes assignatures de crítica i ens diferenciaven molt entre crítica i opinió. La crítica té a veure amb una comparació històrica amb la resta de coses que s'han fet abans en qüestions d'estructura, forma, ideologies...

V.L.: La crítica no és, a mi no m'agrada.

C.C.: No, això és opinió. La crítica és una comparació amb la tradició i què innova, és molt complexa la idea de la crítica

O.A.: I és molt habitual que formalment una pel·lícula et pareixi boníssima, però que tu no hagis connectat amb ella.

• M’ha passat moltes vegades... M’agradaria conèixer quins són els vostres referents audiovisuals. Quin tipus de cinema us agrada veure o us interessa més?

V.L.: És tan ampli això. Si et dic grup de 10 coses que em puguin agradar és que és molt, molt ampli. Jo quan era petita em vaig enamorar molt del cine veient el cinema dels germans Dardenne. M’agrada molt Paul Thomas Anderso, també Cassavetes i m'encantava com actriu Gena Rowlands,’Woman under the influence’ (1974), em va tornar boja i sóc actriu perquè vull fer allò que fa aquesta actriu en aquella pel·lícula. Després, veig Isabelle Hupert fent teatre, fent tal... i també em fascina. Donar-te un sol referent, se'm fa molt complicat, molt complicat. Però tampoc, això que la gent diu que un dia va veure Penelope Cruz en ‘La nina de tus ojos’ (1998) i diuen vull ser actriu.

• No em referia tant al despertar de la vocació artística, sinó a un referent que, pel que sigui, t’ha impactat. Per exemple, a mi ‘La cinta blanca’ (2009) de Haneke és una pel·lícula que em va impactar, que per qualque motiu m’arriba, i és una pel·lícula que amb el temps et torna al pensament.

O.A.: Jo tenc dos fites vitals com les que comentes. Una fou Almodóvar que va ser el primer contacte amb el cinema, entés com el cinema d’un autor i l’altra, la pel·lícula ‘La pianista’ (2001), que em vaig obsessionar amb Haneke i vaig veure tota la seva filmografia. Aquests són els dos moments. Però també soc molt conscient que hi ha molts de directors i directores que no encara no m’he submergit en el seu cinema. Això m’agrada perquè significa que queda molt per a veure i. per tant, tenc uns referents limitats.

• És que és inabastable, diria jo.

C.C.: Sí, és inabastable. A mi el cine que més m'impacta a la vida és el que és polític. Quan veig que hi ha una ideologia al darrere amb què segurament combrego és quan més m'atrapa una pel·lícula. Per això el cine social és el que més em fa trempar. Però no voldria dir-ho així, perquè més enllà hi ha pel·lícules d'acció molt polítiques, de comèdia tremendament polítiques. I això és el que més em captiva. I com a referent, per exemple, Passolini i Wim Wenders em van rebentar el cap. Jo vaig fer el batxillerat artístic, em van posar la Nouvelle Vague amb 15 anys i jo em vaig tornar boig amb la Nouvelle Vague, amb Godard fent el punki per París. Llavors, jo crec que el cinema polític és el que ens fa una mica més grans.