El divendres nit fou la gala premi Master Of Cinema per a Gaspar Noé, per la seva trajectòria, ja que complia 25 anys de carrera. El guardó li'l va donar C. Tangana, el qual va fer un discurs poc preparat, natural i on va parlar molt (inclús massa) de la transgressió de l'art i del cinema de Gaspar Noé. Va arribar a dir que la seva relació amb la cocaïna havia canviat el cinema de Gaspar Noe -supòs que va ser la seva forma d'intentar ser transgressor.

Més tard, va recollir el premi el director, on va riure mentres deia que la projecció que es faria aquella nit sí que era transgressora (es projectà Love en 3D per primera vegada a l'Estat espanyol, una pel·lícula amb sexe explícit), ja que es veurien escenes eròtiques i molt sexuals en un claustre que havia estat de l'església.

Va poder parlar amb el director Gaspar Noé el crític de cinema Jorge Guirado per a dBalears:

• Fa poc que s'ha conegut que estàs en un projecte que es diu Circus Maximus, què ens pots contar?

Fa dos mesos, quan estava a Canes, em varen proposar fer un vídeo musical per a Travis Scott, i com és una superestrella del rap americà, hi havia bons mitjans. I em varen fer escoltar la seva música, i llavors vaig dir que okey, que feia aquest vídeo musical, i sabia que també volien fer quatre altres vídeos musicals al mateix temps i un d'ells ho va fer Winding Refn, el director danès. I llavors s'havia organitzat ell per a fer quatre o cinc vídeos en dues setmanes a Europa, a Àfrica, aquí i allà. I jo vaig fer el meu, és l'única cançó que vaig escoltar. Es tracta d'un vídeo de 4 minuts i 15 segons, i després em vaig assabentar que volien incloure'l dins d'una filmació d'un concert a Pompeia que va filmar Harmony Korine, i que també volien agregar entrevistes, etcètera. Varen fer com un programa que és una amanida russa amb tot dedins. I sé que dels 75 minuts som responsable de quatre minuts i quart, però no vaig veure la resta. I vaig estar parlant amb altres directors i ningú no havia viscut el conjunt. L'únic que ho va veure és Travis Scott.

• I, has tengut llibertat a l'hora de decidir què fer?

M'havien proposat alguna cosa, vaig dir això no, perquè era alguna cosa amb trucatge, vaig dir amb el poc temps que tenim de postproducció, millor evitar fer efectes de postproducció, i vaig proposar una altra cosa i em varen dir que sí. Crec que a ell li agradaven les meves pel·lícules, haurà vist, m'imagin, Enter the Void i Climax, i que llavors volia que jo fes aquesta cançó i vaig dir que sí, ho vaig passar bé.

• Passant als teus inicis, la pel·lícula Irreversible (2002), potser és una pel·lícula que tothom interpreta com la més polèmica de la teva carrera o de les més polèmiques…

És la més violenta... Però fa poc, quan el meu pare va veure l'última, Vórtex, que és una pel·lícula apta per a tot el públic, em va dir «No sé per què aquesta pel·lícula em resulta molt més violenta que la resta», però també perquè ell la va veure quan ma mare estava amb Alzheimer. Així que, bo, a vegades quan hi ha dolors que són més pròxims de la teva pròpia vida, et pot impressionar més una pel·lícula d'Alzheimer, que una pel·lícula d'una violació.

• Amb el temps, amb la polèmica que es va generar, creus que amb el cinema actual s'està intentant que sigui un cinema èticament correcte o moralment correcte?

Això d'èticament o moralment correcte no ho crec molt, també, perquè les nocions de moralitat són nocions del bé i del mal, que estan molt lligades a una educació preestablerta. I al Japó, per exemple, quan un parla de moral, utilitzen la paraula europea moral i dic, però no existeix una paraula, doncs no, és un concepte occidental, com per a nosaltres parlem de karma, perquè és un concepte oriental. La separació del bé i del mal, així per al pensament, no existeix. Està el que està pel que és superior i el que és inferior en termes de classe social, però no hi ha bé i malament.

• Llavors, tampoc consideres que hi ha algun tipus de pressió de les productores o pròpia o autocensura per a no treballar amb determinats temes?

Cada dècada té els seus nous dimonis i ara ja estan els dimonis del 2020. I sempre els productors i els financers tenen por de cometre un error diplomàtic amb les grans masses i que després perdin el seu lloc. Així que hi ha un munt de coses ara que són anomalies de la nostra dècada. Els productors sempre han tengut por, però en els anys 70, per exemple, podien finançar pel·lícules com La Gran Comilona, podien produir Deliverance o Taxi Driver, perquè hi havia un públic i llavors feien el que el públic demanava. També es feien pel·lícules porno i hi havia un públic per a les pel·lícules porno i no eren considerades com de mal gust. Però canvien els temps i canvien els usos i les consideracions. Si algú avui dia estigués finançant pel·lícules com les d'Eloy de la Iglesia com El pico, La criatura o Juego de amor prohibido, la persona que les finança perdria el seu lloc.

• Entrant una mica en el procés creatiu del director, m'agradaria saber, com sorgeixen les idees des del principi fins al desenvolupament de la pel·lícula? Què passa en tot aquest procés?

No faig tantes pel·lícules. Jo n'he fet, fins ara, no sé, set i mitja, vuit pel·lícules o set i mitja, perquè un migmetratge compta per mitjà. No som tan productiu, però no sé, faig pel·lícules barates, així que llevat d'Enter The Void, que va costar més de 10 milions, la resta de les pel·lícules són amb un pressupost limitat, amb un temps de rodatge limitat, i llavors puc permetre'm fer sense perill que no sigui molt taquillera, perquè la gent recupera els seus doblers venent-la a la televisió, amb subsidis d'Estat. I si algun dia vull fer una pel·lícula gran, aquí potser em censuraran o em diran «compte amb això».

• Tractant temes tan durs, com fas per a aproximar-te a aquesta experiència i de quina manera et pot marcar?

Un entra i no entra. Faig pel·lícules de ficció i després, si vull fer documentals, faig documentals. Si vull fer una pel·lícula d'un assassí en sèrie, en la ficció, per descomptat, aconsegueixes un actor que imita la realitat, però és tot un circ. Si filmes un documental sobre un assassí en sèrie i que parles amb l'oncle i et conta detalls de com va esquarterar gent, aquí sí que se't poden posar els pèls de punta perquè saps que és una cosa que va ocórrer. Però no com al cinema, on recrear la realitat és un joc. Quan un veu sexe en una pantalla, a vegades es pot demanar si és simulat, però quan veus violència, saps que el 99.99% és violència simulada. A més, veure violència simulada en una pel·lícula ajuda a reflexionar sobre les teves pors i els teus temors.

• Scorsese va presentar la seva darrera pel·lícula, i en una roda de premsa li varen demanar sobre la seva edat i fer cinema, ell va comentar que ja Kurosawa deia que amb gairebé 80 anys era el millor moment per a fer pel·lícules. Quina diferència notes dels teus inicis, l'edat i la trajectòria vital ajuda a explicar històries?

Mon pare va complir 90 anys fa poc i està fent cada vegada quadres més grans. Mentre et funcioni el cap, es pot treballar fins als 90 o més. En el meu cas, hi ha temàtiques que deixen d'interessar-me. Per exemple, m'han proposat fer una pel·lícula de caníbals, i quan tens 20 o 30 anys pot divertir la idea, però avui dia no. Ara m'interessa menys el cinema gore o cert tipus de cinema de terror.

• Xavier Dolan va comentar fa poc que fer cinema el cansava massa, i per això es retirava de la direcció de pel·lícules, que per al temps que havia d'invertir per a fer el seu cinema, el veu massa poca gent. Creus que s'està morint cert tipus de cinema?

Xavier Dolan té una crisi passatgera, que ja sortirà d'ella. Però el cinema no està en crisi. El cinema està canviant, hi ha canvis socials que fan que canviïn les temàtiques de les pel·lícules. A mi em diverteix, al principi em semblava molt divertit, les pel·lícules que canvien de raça els seus protagonistes o que reescriuen la història del passat. Però això ja es va generalitzar i ja va avorrir.