És difícil definir el gènere de cinema polític, ja que totes les obres cinematogràfiques tenen idees polítiques. La diferència en aquest gènere està en el guió, en la seva intencionalitat, ja que la perspectiva i visió del guionista i de l’autor radiquen en una subjectivitat envers els personatges i la trama que són de caire polític. La narrativa de l'obra ens dona missatges polítics i el context és determinant per a poder entendre aquestes idees polítiques. És probable que l’autor amb les obres més rellevants d’aquest gènere sigui el grec Costa-Gavras i és impossible entendre el seu estil sense anar-se’n a la política. Però, abans d’abordar la seva obra, un petit recorregut històric del gènere.

És evident que el cinema polític pretén mostrar unes idees concretes, que es determinen per una ideologia. Per això, dintre d’aquest gènere trobam pel·lícules d’ideologia nazi com seria ‘Triumph des Willens’ (1935) que traduït seria 'el triomf de la voluntat' de l’autora Leni Riefenstahl, obra propagandística del partit nazi, però que va ser tota una revolució quant els documentals polítics, sent encara avui un referent audiovisual. Es pot veure a Cultpix i a Youtube.

No obstant, ens trobam amb altres règims que també usaren el cinema com a forma de propaganda: ‘Bronenosets Potyomkin’ (1925) traduït seria 'el cuirassat Potemkin' d'Eisenstein o ‘The Birth of a Nation’ (1915) de Griffith on s’exalta la creació dels EUA, sent una pel·lícula absolutament pionera i que donà pas a la forma en la que tothom entén el muntatge i el cinema actual, però és igualment xenòfoba i racista. Aquests tres films es poden visualitzar a Filmin.

El cinema polític ha de moure contradiccions interiors en la persona que mira aquella obra, ja siguin racionals o emocionals, però hi existeix una petita línia que, si se sobrepassa, es crea en la ment la idea que enlloc de fer reflexionar sobre la pròpia ideologia s’està únicament afirmant o negant la ideologia que l’obra ens mostra. És en aquest moment on aquella obra pot passar a ser únicament propaganda, que en moltes ocasions aquesta està increïblement ben feta i pot tenir un valor audiovisual sorprenent (és el cas de totes les pel·lícules citades anteriorment).

Aquest gènere va canviar amb el neorealisme italià de després de la segona guerra mundial, on la perspectiva cinematogràfica canvià el focus, ja no eren important aquelles grans històries a la Itàlia de postguerra, els seus autors posen les càmeres en el carrer i ens mostren els problemes de la gent corrent. D’aquesta manera, il·lustren els problemes provocats per les polítiques del feixisme italià. Els primers exemples podrien ser ‘Roma, città aperta’ (1945) de Rossellini, que és a Filmin, Amazon Prime i Movistar, i ‘Ladri di biciclette’ (1948) de Di Sica, que es pot trobar a Movistar i FlixOlé. Més tard, a les universitats franceses s’estaven mobilitzant els estudiants i trobam el film de Godard ‘La Chinoise’ (1967) que es pot veure a Filmin, on l’autor ens mostra abans de les grans mobilitzacions del maig del 68 tota l’efervescència juvenil maoista. Totes aquestes obres tenen un factor comú, enfocar cap a la societat que està movent-se reactivament contra el poder establert per a descriure aquell context, és a dir, aquella realitat, cercant així transmetre la seva veritat.

És en aquest moment on apareix Costa-Gavras, un referent únic que té moltíssimes pel·lícules de visionat obligatori si t’agrada aquest gènere: ‘Missing’ (1982) és a Filmin, narra la desaparició d’un periodista americà després del cop d’estat de Pinochet a Xile, i el pare del periodista (Jack Lemmon) va a Xile per a cercar el seu fill; ‘Z’ (1969) és a Amazon Prime, ens narra com un estat pot anar en contra del poble usant l’exèrcit, la justícia i la policia; ‘État de siège’ (1972) és a Amazon Prime, ambientada en la dictadura d’Uruguai, on és segrestat per les guerrilles urbanes un «professional de comunicacions», i que casualment ha fet feina a diferents països on després ha hagut un cop d’estat de militars extremistes; ‘Section spéciale’ (1975), no està a cap plataforma, i fou estrenada al festival de Cannes, on guanyà el premi a millor director, està situada a la França de Vichy on es crea un secció especial per a trobar joves mobilitzats per a jutjar-los injustament per l’assassinat d’un general nazi, cercant així responsables públics a aquest crim; ‘Music Box’ (1989) és a Filmin, estrenada al festival de Berlin i guanyadora del màxim premi del festival, aquesta pel·lícula ens conta la història d’un immigrant d’Hongria que viu als EEUU i que és acusat de ser un criminal de guerra nazi. La seva filla, que és advocada, decideix defensar-lo convençuda de la seva innocència; i per a acabar aquesta llista, una de les seves darreres obres, ‘Le capital’ (2012) no es troba a cap plataforma i conta el funcionament del sistema bancari i monetari mundial a partir del seu protagonista, un empleat de la banca que arriba a ser una de les persones més poderoses del país.

Existeixen també altres obres polítiques que revisen l’ideari del poder establert per esdeveniments històrics passats. Són exemple alguns films que tracten el conflicte de l’IRA com ‘The Wind that Shakes the Barley’ (2006) de Loach, que es pot trobar a FlixOlé, que narra la història de dos germans que lluiten a les guerrilles per la independència d’Irlanda durant els anys 20 o ‘In the name of the father’ (1993) de Sheridan, que ens situa als anys 70 a Belfast, on un jove és jutjat injustament com a membre de l’IRA i ens mostra com l’estat fa una guerra bruta contra gent innocent. Aquest film és a Netflix, Movistar i Filmin.

Aquí, també tenim obres que miren el passat, oferint una revisió de la ‘història oficial’. En aquests dies s’ha rememorat l’assassinat de Puig Antich i a Filmin trobam ‘Salvador (Puig Antich)’ (2006) de Huerga que és un referent perfecte per a reflexionar com fou realment el final de la dictadura de Franco, i per tant, canviar el relat. Un expert en la matèria és Alberto Rodríguez, un dels autors més rellevants de cinematografia espanyola actual, que és molt crític amb el règim del 78 i la transició: ‘Grupo 7’ (2012) a Amazon prime, ens relata el funcionament d’un grup policial que està encarregat de netejar de forma corrupta el centre de Sevilla per Expo del 92; ‘El hombre de las mil caras’ (2016) a Netflix, narra la història de Francisco Paesa, un ex agent secret del Govern espanyol relacionat amb casos d’ETA i el GAL i que més tard, va ser contractat per Luis Roldán per ajudar-lo a salvar 1.500 millons de pessetes robades de fons públics; o la seva darrera pel·lícula ‘Modelo 77’ (2022) que es pot veure a Movistar, on ens narra l’organització de presos per a aconseguir una amnistia per a tots els presos que havien estat jutjats per lleis franquistes a l’any 1977.

El cinema té la capacitat de descriure allò més racional i allò més emocional i amb aquestes eines s’aconsegueix una consciència política que pot arribar a canviar el món. Revisant, reflexionant o narrant fets lligats al poder establert, l’espectador és partícip intel·lectualment d’actuar en base a la crítica i és en aquest moment quan el cinema es transforma en l’eina fonamental per a construir o revisar el relat.