algo de nubes
  • Màx: 24°
  • Mín: 17°
17°

Més enllà de 'Pa negre'

Agustí Villaronga era l’autor més rellevant en el cinema en català, sent reconegut internacionalment per les seves inquietants obres. Mallorquí, i probablement únic referent audiovisual de la nostra illa, va morir el passat 22 de gener.

Una de les poques normes que m’havia posat quan vaig decidir escriure en aquesta secció era no escriure sobre l’actualitat cinematogràfica, entenent aquest concepte com les darreres estrenes en el cinema. En aquest cas, la mort d’Agustí Villaronga és recent però en aquest text escriuré de tot allò que me va marcar en els visionats d’aquest autor amb un món interior únic. El seu cinema no és l’actualitat audiovisual, és una obra magnífica que va començar ja fa més de 40 anys, i en la qual convé aturar-se en algunes peces, a més de la més reconeguda per tothom, ‘Pa negre’ (2010).

La primera obra en format llargmetratge fou ‘Tras el cristal’ (1987) que es pot trobar a Filmin i a Amazon Prime. No va tenir gaire èxit comercial, però és probable que hagi estat una de les pel·lícules que més han impactat a crítics i altres cineastes. Conta la història d’un antic militar nazi, anomenat Klaus, que necessita de grans cures amb un pulmó d’acer i que en el seu passat va torturar i assassinar infants en els camps de concentració. Només l'ajuda la seva dona, interpretada per na Marisa Paredes que fa un paper genial i la seva filla. Però un jove s’ofereix a cuidar-lo i creen una relació pertorbadora entre el jove i el nazi ficat en aquella caixa de cristall. Per a ser una òpera prima és una obra de gènere que angoixa i de la qual és difícil retirar la mirada.

El niño de la luna’ (1989) va aconseguir l’estrena al festival de cinema més important del món, que és el festival de Cannes. Existeixen tants autors que intenten estrenar a aquest festival que aparèixer a la secció oficial sol tenir darrere un reconeixement internacional immens. Aquesta obra no l’he vista, però va fer que Villaronga guanyés a millor guió original, vestuari i maquillatge als Goya, a més de les 10 nominacions, inclosa a millor pel·lícula, millor director, fotografia o muntatge, entre d’altres. Aquesta pel·lícula la podem trobar a FlixOlé.

Fins l’any 1997 no trobam més llargmetratge però Villaronga no deixa de cercar vies per a fer obres audiovisuals. En aquest període cerca finançament per a un film que mai va arribar a produir i va dirigint obres televisives o peces documentals fins arribar a ’99.9 La frecuencia del Terror’ (1997) que s’estrenà al festival de Sitges i que guanyà el premi a millor fotografia. Tampoc no he vist aquesta pel·lícula, ja que el gènere de terror mai no m’ha agradat massa. No obstant, surt una de les actrius més interessants i atrevides del cinema espanyol, Terele Pávez, que és la coprotagonista, per tant queda a la llista per a visionar-la. Aquest film també està a FlixOlé.

El mar’ (2000) és una peça magnífica en la qual omença el tractament d’un dels eixos temàtics que més va tractar, la Guerra Civil i postguerra. És el primer llargmetratge en català i s’estrenà al festival de Berlín. Aquest film tracta també l’homosexualitat en l’època franquista. És una obra genial i que ens regala als mallorquins un dels únics referents cinematogràfics que representen una part de la nostra història, sent la pel·lícula que més m’ha impactat de tota la filmografia d’aquest magnífic narrador. La història està basada en un llibre homònim d’en Blai Bonet i la va escriure juntament amb en Biel Mesquida i en Tony Aloy. La podeu visualitzar a Filmin.

Més tard, realitzà ‘Aro Tolbukhin: en la mente del asesino’ (2002) que tampoc no he vist i és l’obra seva que més ganes tenc de poder seure i gaudir davant una pantalla. Ja que es tracta d’una obra que barreja el gènere documental amb la ficció, fent que sembli un documental quan realment és relat de ficció. Es va estrenar al festival de Sant Sebastià i actualment està al catàleg de Filmin.

La descomunal ‘Pa negre’ (2010) és la següent pel·lícula, de la qual crec que té un dels inicis amb més força audiovisual dels darrers anys. També fou estrenada a Sant Sebastià i na Nora Navas guanyà molt merescudament el premi a la seva interpretació, fent el mateix en els Goya, on aquesta obra va guanyar 9 premis incloent, entre altres, a la millor pel·lícula i a millor director. Aquesta és la seva segona pel·lícula en català.

Durant el 2015 estrenaria dues obres, la primera, una peça documental, també en català, ‘El testament de la Rosa’ que tracta la història de com li va afectar un càncer a l’actriu Rosa Novell (el tractament li va afectar el nervi òptic i va quedar cega). Es pot trobar a Filmin. En canvi, ‘El rey de la Habana’ tracta de la vida d’un jove que s’escapa d’un correccional i decideix viure pels carrers de l'Havana durant els anys 90 vivint al límit. També es va estrenar al festival de la ciutat de Donosti guanyant el premi a la millor interpretació femenina, es pot trobar a Filmin.

Poc després, torna a la Guerra Civil amb ‘Incerta Glòria’ (2017), clara hereva de ‘Pa negre’, contant la història d’un jove que ha d’anar al front republicà a una zona desèrtica d’Aragó, on coneix una vídua amb la qual la narració avança més en els personatges i amb aquesta enigmàtica relació enlloc del front de la batalla. Va agradar moltíssim a la crítica i realment me pareix una de les seves obres més rellevants, on visualment s’atreveix a arribar a punts molt interessants sempre acompanyant la narrativa amb molt de virtuosisme. Podem trobar aquesta obra a Netflix i a la plataforma de RTVE.

Per acabar, les seves dues darreres obres estrenades. ‘Born a King’ (2019) no va tenir massa recorregut i no l’he vista, va ser una coproducció entre Espanya i Regne Unit. No obstant això, ‘El ventre del mar’ (2021), també en català, va ser estrenada al festival de Málaga i va guanyar 6 premis, com a millor pel·lícula, millor guió, millor director o millor actor principal entre d’altres. La podem trobar també a Filmin. Va tenir molt bona acollida entre la crítica i per a molts és una de les seves obres més lliures i poètiques. Per desgràcia, estava prevista l’estrena de la seva darrera pel·lícula aquest any de la qual desconec què passarà, ja està rodada i s’anomena ‘Loli Tormenta’ i era la seva primera travessa cap a la comèdia. Veurem què passa.

Agustí Villaronga ha estat present en tots els grans festivals de cinema del món, únicament li faltà Venècia. Va ser elogiat en revistes especialitzades arreu d’Europa i ens va deixar una quantitat d’imatges i narracions que són poesia audiovisual de primer ordre. Amb la mort d’aquest director ens quedam orfes cinematogràficament a aquesta illa i a aquest país. Per això, anar més enllà de 'Pa negre' és anar a conèixer la impressionant obra d’un artista únic.

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente
Per Pere Mateu, fa dervers d'un any
No s'ho creu ni s'apunta d'or...
Valoració:0menosmas
Anterior
Pàgina 1 de 1
Siguiente