És fàcil imaginar un artista que decideix crear obres d’art a partir de la seva vivència particular, per a intentar explicar la realitat d’un temps concret. Avui, intentarem arribar a films que han mirat cap enrere per a entendre allò que els hi va marcar quan eren infants. Existeixen una gran quantitat de pel·lícules que han fet aquest exercici, intentaré parlar d’aquelles obres que més m’han fascinat per tenir en l’argument un punt de vista molt subjectiu i creatiu de la realitat que varen viure.
Una de les primeres obres que va intentar fer aquest exercici d’una manera revolucionària fou el primer film de Truffaut, el famosíssim ‘Les Quatre Cents Coups’ (1959) que és probable que sigui una de les millors òperes primes de la història del cinema. Aquesta obra és part del moviment artístic ‘nouvelle vague’ que va revolucionar la forma de fer cinema a finals dels anys 50 del segle passat. Truffaut ens conta la infància d’Antoine, un nin de només 14 anys que hi viu a un barri obrer, amb problemes familiars i escolars, i que crea un pla per a escapar-se de tot allò i poder veure la mar. Aquesta història es va crear per a que una ficció fos l’excusa que tenia l’autor de contar com era la França de la seva infància i, els problemes que té Antoine són el relat subjectiu i autobiogràfic de l’autor en els seus primers anys de vida. Aquest film el podem trobar a Amazon Prime i a Filmin.
Canviant el drama de l’anterior film per una gran comèdia, anem a per una de les pel·lícules més encantadores que hi ha en aquesta llista. Aquesta obra és ben divertida i és tota una meravella. L’autor a partir de les seves vivències familiars al Nova York dels anys 40 ens conta de manera crepuscular el fi de la ràdio com a mitjà de comunicació en la vida popular de la gent mitjançant la imaginació del propi infant a una família jueva. ‘Radio Days’ (1987) de Woody Allen és un d’aquests films menys coneguts del mestre de la comèdia i que per a mi és una de les seves pel·lícules més boniques i lúcides, on ha sabut muntar una estructura audiovisual perfecta per a descriure una època viscuda devora de la ràdio. La intersecció entre l’inici de la vida del seu protagonista amb el fi de la ràdio descrivint de manera molt imaginativa i còmica el context popular d’aquells anys és sublim. Podem trobar aquesta pel·lícula a Filmin.
Una altra pel·lícula amb una intencionalitat similar a l’anterior, que també manté un somriure durant tota l’obra és ‘Apollo 10½: A Space Age Adventure’ (2022) de Richard Linklater. En aquest cas, l’època retratada és els anys de la carrera espacial entre els EUA i la Unió Soviètica, ho fa des de la mirada d’un infant que hi viu al devora de la NASA i on gairebé tot el poble on hi viu fan feina allà. Amb la il·lusió d’un infant que vol ser astronauta, en la seva imaginació és part del projecte Apolo, on la NASA ha construït una nau massa petita per a adults i per tant, ell haurà de ser l’astronauta que hi anirà a la Lluna, però tot en secreti per tant, no ho pot compartir amb ningú. Aquesta pel·lícula és d’animació, i està feta per un dels narradors més hàbils de Hollywood. És una increïble història narrada des dels records més profunds descrivint com la ment altera les pròpies vivències, és melancòlica però sobretot reflecteix l’estima cap a un món que ja mai tornarà. La narració és increïblement creativa, la hipèrbole imaginaria d’allò que una persona recorda del seu passat, el dibuix és realment únic intentant arribar més enllà d’allò habitual, o la forma d’aconseguir a partir de la història d’un infant la descripció d’un temps i un context molt concret i que és a l’imaginari de tothom (fins i tot d’aquelles persones que no varen veure aquells anys). En aquest cas, podem trobar aquesta obra a Netflix.
‘Leólo’ (1992) de Lauzon és la obra menys coneguda del autor menys conegut del llistat, però és probablement l’exercici més innovador i diferent que hi trobam. És un dels narradors més impactant que he vist a un film. És una pel·lícula onírica on l’infant protagonista està convençut que va néixer a partir d’una tomàtiga fecundada per un italià i que la seva mare va usar per a masturbar-se. La història avança mitjançant la immensa imaginació del seu narrador barrejada amb les misèries del seu context social i familiar. És la pel·lícula més singular i especial de la infància que mai he vist, la distinció entre allò real i allò imaginari, modificat per la transformació dels records del propi autor, jugant amb el surrealisme, l’histrionisme i la metàfora juntament amb el costumisme del film és una autentica joia audiovisual. No està a cap plataforma actualment.
És evident que hi existeixen moltíssims més films relacionats amb la infància i els records, vull recordar alguns que també són grans obres, com la coneguda òpera prima de Carla Simó ‘Estiu 1993’ (2017), la guanyadora de l’Òscar a millor guió original l’any passat ‘Belfast’ (2021) de Brannagh que és una pel·lícula encantadora o la darrera obra del interessantíssim creador italià Paolo Sorrentino, ‘È stata la mano di Dio’ (2021). Inclús, la pròxima pel·lícula de Spielberg que s’estrenarà el mes que ve, ‘The Fabelman’ (2022), que és una de les favorites als premis de la acadèmia i guanyadora a millor pel·lícula dramàtica dels Golden Globes és un clar exemple que actualment en els creadors cinematogràfics hi existeix un interès en narrar allò que ens va marcar quan eren petits.
Els records no són la realitat d’allò que hem viscut, són sensacions, olors o visions que ens ajuden a ser allò que som més tard, creen personalitats i pensaments. Però sobretot ajuden a descriure la realitat d’un temps concret i és per això que mai deixarem de veure obres cinematogràfiques realitzades a partir dels records d’infància dels seus autors, ja que aquests, mitjançant l’imaginari comú i propi pretenen descriure la veritat d’un temps passat.
