Lorca és alhora la garantia i el perill de qualsevol projecte. Molt malament s’ha de fer per desaprofitar la consistència dramàtica del seu teatre. La força dels seus texts, dels seus personatges, en especial de les seves dones, és d’una contundència i d’una precisió psicològica i emocional que sovint pertorben. Per ells mateixos justifiquen una obra. Si es fa bé. Perquè en cas contrari, si no s’aconsegueix reflectir i transmetre aquesta intensitat corprenedora, el fracàs és especialment estrepitós. I aquest és el risc i la valentia d’assumir-ho. Espatllar Lorca és quedar en evidència amb tot el pes de les pretensions frustrades.

I aquests són els delicats paràmetres en què es movia aquesta nova adaptació de Yerma. L’agosarat debut en la direcció de l’actor Pedro Victory, també membre del repartiment, i que tot i algunes febleses i imprecisions pròpies de la inexperiència i dels dies d’estrena, no fracassa en l’atreviment i resulta prou digne, malgrat que esdevé una esvaïda versió del demolidor drama lorquià, que no arriba a sacsejar les emocions tal com exigeix l’original imprès, però que tampoc no deixa indiferent.

L’opció estructural i el plantejament d’obligada austeritat escènica reflecteixen bé l’esperit de l’obra. Les variacions sobre el text original no adulteren el sentit del relat ni en el fons ni en les formes, i les aportacions folklòriques del ball espanyol i la percussió brinden alguns dels millors i més vistosos moments de la representació, amb coreografies eficaces i molt ajustades, que no cerquen el protagonisme efectista, sinó un subratllat temperamental que sintonitza bé amb l’acció i el sentiment tradicional i tràgic de la història. I les interpretacions del desigual però eficient repartiment mantenen el tipus amb solvència i convicció, tot i alguns desmais pel que fa a la intensitat dramàtica d’alguns fragments, que per aquest motiu esdevenen menys convincents i emotius que la resta.

Respecte al ritme, el problema és l’ús excessiu del fosc com a recurs per a les transicions i els canvis d’escenografia, que demoren en excés l’acció de manera innecessària i reiterada, fent que decaigui la tensió i perdi contundència, i per tant eficàcia, la narració. Problemes amb solució que es poden anar reparant bolo rere bolo, i que matisen però no invaliden l’interès general de la proposta.