cielo claro
  • Màx: 21.13°
  • Mín: 13.08°
21°

Revolució a Mònaco (1959)

Els prínceps de Mònaco, Grace i Rainier, que han passat la seva lluna de mel, dit millor viatge de noces a Mallorca, arriben a Madrid on són rebuts per Franco. Perquè aquestes noces eren el gran esdeveniment del principat en molt de temps. Hi afegia sal i pebre que l'actriu cinematogràfica nord-americana hagués donat el sí a Rainier III. Els descendents d'aquell matrimoni, Carolina, Albert i Estefania assegurarien així la pervivència del principat ja que sembla que el dia que s'extinguís la nissaga dels Grimaldi, França seria per llei l'hereva del petit territori. Aquella alegria dels monegascs envers la nova princesa va tenir tanmateix les seves ombres. Passats tres anys sorgia un violent conflicte entre els 18 membres elegits del Consell Nacional o Parlament i el mateix príncep. El Consell Nacional, en el qual la Unió Nacional Democràtica disposava d'una gran majoria i volia limitar els amples poders executius i legislatius principescs i el conflicte arriba al seu cim quan el C.N. es negà a discutir els pressuposts generals. Fou aleshores quan Rainier abolí la Constitució de 1911, va dissoldre el Parlament i tot seguit el Consell Municipal de Mònaco. El Consell d'Estat assumí les funcions del Parlament i Emile Pelletier, antic ministre de l'Interior francès en el Govern de De Gaulle fou nomenat primer ministre o cap de govern. Les funcions del Consell Municipal eren traspassades, mitjançant un edicte, a una comissió formada per vuit membres prèviament nomenats. La crisi, que no tingué cap conseqüència per a l'economia, principalment turística del país, no dugué altra cosa que un breu estat de tensió entre els ciutadans. Els reformadors perderen la partida i la seva petita «revolució», com és tot petit a les nacions de Liliput, fou un fracàs. Per altra banda, el general Franco devia celebrar el 1956 aquella visita més o menys oficial com un detall de simpatia vers el seu Règim. Un Grimaldi d'una de les cases coronades més antigues d'Europa i una bella actriu nord-americana, apareixien així en diaris i revistes saludant el dictador. De retorn al principat, Grace i Rainier deixaven una certa petjada del que avui diuen «Glamour» en terra mallorquina. Una zona de banys en el port de Sóller passava a dir-se «platja de Mònaco». Una fàbrica inquera de galetes comercialitzava els seus productes amb la marca «Quelly», com un homenatge a la princesa. Alguns bars mallorquins prenien el nom del Principat i en els cinemes de Ciutat posaven i tornaven a posar les darreres pel·lícules de l'actriu. Entre una cosa i l'altra, el casino més clàssic i productiu del món seguia funcionant i tothom content. Rainier continuava endavant amb la seva política personal i demostrava que sabia treure les ungles quan algú pretenia retallar els seus privilegis. La literatura ha posat ben sovint els ulls sobre aquell Principat per veure'l com una mena d'oasi enmig dels conflictes socials (Com a la novel·la de Blasco Ibañes Los enemigos de la mujer). Però es veu que tensions de tant en tant també n'hi ha.

MIQUEL FERRA I MARTORELL

Comenta

* Camps obligatoris

Comentaris

De moment no hi ha comentaris.