algo de nubes
  • Màx: 34°
  • Mín: 27°
34°

La ruta prohibida (1952)

És notícia de fa pocs dies que el vaixell de pesca de tonyina basc anomenat Playa de Bakio fou assaltat per pirates mentre feinejava a dues-centes cinquanta milles de la costa de Somàlia, en aigües internacionals, i afegien que quatre pirates armats s'havien fet amos del control de la nau després d'atacar-la amb llançagranades. No és una novetat. Existeix una llarga tradició de les ràtzies piràtiques en aquella costa. Tant, que l'escriptor i aventurer francès Henry de Monfreid ja en feia una ampla denúncia en el seu llibre La route interdite, publicada en aquesta data per Grasset. Henry de Monfreid, nascut a Llenguadoc, que va viure més de trenta anys per la zona del Corn d'Àfrica, explicava els grans riscs i perills que existien per als viatgers que s'hi aventuraven. Ja a la dècada dels 50, en el segle passat, la pirateria en aquella regió era intensa. Més primitiva si voleu, però dissortadament arrelada i tradicional. I ja Henry de Monfreid, en els seus relats, es remunta fins a l'especulació històrica i situa a la mar Roja i al golf Pèrsic, des dels temps dels antics romans, les mateixes amenaces naturals i humanes. Hi ha, fins i tot, algunes fotografies que no poden esser més explícites. En una d'aquestes, Monfreid ens mostra com és «una barca de pirates» i veim una tripulació d'al·lots de cara bruna, cos mig nu, calçons curts, peus descalços i fes al cap. Hi ha dues bancades de tripulants, un dels quals té un tambor que marca el compàs a l'hora de remar. Veim molt de cordam i els aparells d'una vela quasi llatina. Sembla que ahir com avui juguen amb naus molt lleugeres i la velocitat. Una altra fotografia que porta per títol Aprés le passage des pirates no pot contenir una escena més brutal. Veim una platja que en altres condicions haguera pogut ser idíl·lica. Varada, sobre la sorra, una embarcació és presa de les flames i la gran fumassa s'estén pertot arreu. Per terra es veuen alguns cadàvers, el més proper d'una dona. No duu sabates i ha restat coberta per un vestit florejat. Entre la barca i els morts, un infant, de devers tres anys, sense gens de roba, trepitja l'arena cremada pel sol i camina com somnàmbul. Certament té raó qui diu que valen més les imatges que les paraules. Però en aquest cas heu de concedir que les paraules són la profitosa meditació sobre les imatges... «El dia vingué ràpidament, i el sol difuminà les boires de la nit dins un cel pur que havia rentat molt bé l'oratge. Vers el sud, els núvols negres eren encara alts però el vent bufava vers l'oceà i els emportava vers...». Potser unes veles negres? Eren els bandits de la mar que sorgien també d'entre les boirines matinals? Mai no han tingut por d'actuar en plena llum i a mar oberta.

Comenta

* Camps obligatoris

COMENTARIS

De moment no hi ha comentaris.