El periòdic El telegrama del Rif, en què escriu Cándido Lobera, explica com van les coses per devers el Protectorat. Quasi tot el diari parla del mateix tema: la guerra. És evident que l'angoixa dels habitants de Ceuta i Melilla es fan sentir cada matí en mirar la premsa.
«Després d'haver ocupat Dar Azugaj, es creien, molts, que estava acabada la part més cruel de la campanya; d'altres pensàvem just el contrari i que començava en aquells moments una més seriosa resistència de l'enemic. Ja no serien els guelaies reforçats per petits grups de rifenys que s'oposarien als nostres avanços sinó aquests darrers, que són combatents braus i audaços en gran mesura.
Difuminada l'esperança que Beni Said es pogués retre, en pujar a
Tikermin, començaven les més endurides jornades. La meseta d'Arkab era mirada amb respecte i prova d'això és la marxa de les operacions abans de la desventura. El maig de 1915 vàrem ocupar Ras Tikermin i fins a final del desembre del 1920, quan ja aquesta muntanyenca kàbila reconegué el Protectorat espanyol, no s'hi internaren les nostres tropes, puix que és un territori eritzat de pujols i cims entre fondíssims barrancs. Coneixedor l'enemic dels profits que podia treure de tan bravenca terra, havia decidir defensar-la pam a pam. Per això s'hi concentraren contingents originaris de Beni Urriaguel, Tensaman, Beni Ulichek i de la part occidental de Beni Said. Els successius aplaçaments, per efecte de les ventades que no deixaven remuntar els avions, afavoriren la primera etapa del combat. Si els nostres haguessin ja avançat el primer dia, haguessin trobat fortament defensats els pujols de Tuguntz,
però dimecres ja només hi restaven els centinelles. Tan prompte els rebels s'adonaren dels moviments de les columnes, hi acudí en apressats, disposats a batre's com ho sabien fer, però trobaren la bravesa, alta moral i ensinistrament del nostre Exèrcit. Per això restava tan satisfet el general Sanjurjo. L'extensió de la línia de combat era de setze quilòmetres i en tots els punts d'aquesta hi hagué nombrosos enemics durant les fortificacions i els replegaments. Un altre fet a considerar és que foren utilitzades en aquestes accions i com a força de xoc, soldats peninsulars i no només els indígenes i legionaris de primer rengle. Contingueren, sobretot, els rifenys, els batallons de les companyies Otumba i Galícia. A la part esquerra, les forces del general Morales i la cavalleria del coronel Souza...».
El periodista volia, sens dubte, aixecar la moral no només de la
tropa sinó també dels habitants espanyols del territori i deia:
«Tot plegat ens demostra l'alt esperit de la tropa que no ha estat mai abatut per les campanyes alarmistes, sembradores de desconfiances, realitzades per mala gent que només veu el caire advers de les coses, les negrors i les tristeses...». Però per a negrors i tristeses, el «parte» de morts en combat de cada dia a favor d'interessos comercials bords.
