«Sota la neu de les muntanyes, coronada de poblets/ l'espanyol he ferit l'àguila d'Astúries,/ el qual vol amenaçava la blanca ovellina;/eritzat, l'ocellot, fuig i fa ploure sa sang; puja tan ràpid el cel com un llamp quan descendeix,/ mira el seu sol, i amb el bec obert l'aspira,/ creu reprendre la vida del flamejant imperi/ neda poderós dins una fluidesa d'or, / i entre raigs es gronxa un moment:/ però l'home l'ha malferit amb un tret massa segur/ i sent com crema el plom dins la fonda nafra,/ una ala es despulla i son reial mantell/ vola com la plomissa que sega un ganivet./Desposseït dels aires, feixuc, son cos s'estimba,/ dins la neu del puig s'enfonsa i batega,/ i el gel de la terra serà flassada seva,/ tancat l'ull poderós, acaronat pel sol».
Així lamentava Alfred de Vigny (Loches, Indre-et Loire,1797/París, 1863) la mort d'una àguila quan anava de cacera pel nord d'Espanya. L'àguila, més que un animal, i això des dels temps de les legions romanes, ha estat, com el lleó, un símbol de glòria i poder. L'adoptaren tots els imperis i tots els dictadors. Però també gaudeix d'especial significació entre els aristocràcies d'arreu del món. I és, alhora, l'al·legoria d'un dels evangelistes. Vigny pertenyia a la la petita noblesa de França i va servir en l'exèrcit tot aconseguint-hi el grau de capità. El 1827 deixava l'uniforme i es consagrava a la literatura. Fou amic de Victor Hugo, Lamartine i Alexandre Dumas. En un començament acollí la Revolució de 1848 però després preferí el conservadurisme de Napoleon III... L'àguila reial, existent a les Balears, que cria en molt escàs nombre dins les zones més muntanyenques amb rocam adient, és sedentària i, com diuen els experts, no hi ha au que s'hi pugui comparar amb majestuositat. Aquest gran rapinyaire vola desplegant les seves ales de prop de dos metres mentre cerca, des de l'altura, la seva víctima. Llavors s'hi llança a una velocitat de cent cinquanta quilòmetres per hora i ataca una llebre, perdiu o conill. Només de vegades captura anyells, encara que normalment són els que
es troben malalts o febles per manca d'aliment. Mengen també carn morta. El seu niu és brancam amuntegat sobre qualsevol aresta rocosa de l'alta muntanya, habitatge que reformen abans de l'època de cria mitjançant vegetació fresca. Mentre els polls creixen, el niu es cobreix amb una catifa d'ossos, dipòsit de l'aliment que han anat portant els adults. Quasi del tot obscura, amb un matís daurat al cap, bec feixuc i poderós, ales excepcionalment llargues, i la femella dels qual és més gran que el mascle. Els polls, alimentats per la parella, deixen el niu a les dotze setmanes. Espècie protegida en greu perill d'extinció.
